LA SÍNDROME DEL 41

 

LA SÍNDROME DEL 41

Les dues guerres mundials van marcar un abans i un després en l'organització de l'ordre mundial tal com s’havia establert des de feia al menys quatre segles. La Primera Guerra Mundial (o Gran Guerra) va suposar la desaparició de diversos imperis europeus i una transformació política mai vista des de la Revolució Francesa. Aquests canvis donarien pas a la continuació d'aquesta mateixa guerra a la Segona Guerra Mundial. Aquest segon conflicte provocaria canvis encara més profunds i conseqüències que s'arrosseguen fins als nostres dies.

En començar el segle XX, l'ordre mundial estava determinat pel predomini europeu. Més de la meitat del planeta es regia per les lleis provinents dels imperis europeus, uns imperis permanentment enfrontats entre ells des de l'inici de les conquestes ibèriques, cinc segles abans. L'imperi britànic era el gran colós mundial. Gairebé una quarta part del planeta es trobava sota la llei britànica o hi tenia algun lligam. El seguien l'imperi francès i l'holandès i, ja a més distància, l'imperi rus, que ocupava una tercera part d'Àsia. Imperis colonials menors com el portuguès, el belga i l'espanyol encara tenien algunes possessions a l'Àfrica. Finalment, hi havia els imperis continentals d'Alemanya i Àustria-Hongria, amb unes poques i petites possessions a l'Àfrica i l'Àsia. La disputa pel predomini a Europa, en les vessants política, comercial, cultural i, sobretot, de seguretat, portaria a l'esclat de la Gran Guerra.

Dels països europeus que també eren un imperi, Alemanya n’era el més jove. Es va formar quan els petits estats alemanys es van unificar amb el regne de Prússia el 1871, un cop acabada la guerra Francoprussiana, amb derrota francesa. A partir d'aquell any va regnar una fràgil pau a Europa. Gairebé totes les cases reials europees estaven emparentades, i França era l'única república europea. Acabada la Gran Guerra, el mapa polític d'Europa i el món havia canviat radicalment: tres imperis europeus havien desaparegut, el Segon Reich alemany s'havia convertit en una república fràgil i poc respectada, Àustria-Hongria s'havia dividit en una dotzena d'estats, i l'imperi rus havia desaparegut i també s'havia fragmentat. Mentre França i el Regne Unit podien cantar victòria i passar a ser els dos imperis predominants sense disputa (juntament amb l'holandès, més modest), Europa es trobava fragmentada en una miríada de nous estats, sovint mal avinguts, una Alemanya ressentida i venjativa, una Rússia caòtica i una Itàlia frustrada. Però el canvi més important fou el politicosocial. El vell ordre de l'aristocràcia governant havia quedat destruït i s'havia obert la porta a moviments que sense la guerra mai haurien tingut l'oportunitat de passar a primera fila: el feixisme i el comunisme. El model de govern liberal supervisat per monarquies constitucionals es considerava un fracàs. El poder polític en mans de gent de noble casta que tenia reservat aquest poder per naixement i tradició va veure com nouvinguts del carrer i de les classes més baixes aconseguien accedir a la governació.

El primer cas fou la implantació d'un govern comunista a Rússia. Aquest esdeveniment no hauria sigut mai possible sense el caos de la guerra. Fins al 1914 el tsar Nicolau II va exercir un poder indiscutit a tot l'imperi rus i va ser un dels actors principals de la política europea. El 1917, el curs de la guerra havia esmicolat tant la seva reputació i havia posat el país en una situació tan delicada que va haver d'abdicar en favor d'un govern de diversos partits civils. Aquell mateix any, mentre la guerra es feia pitjor per a Rússia, els bolxevics de Vladimir Il’ič Ul’janov, conegut com a Lenin, van assolir el poder sota la promesa d'acabar la guerra, fet que implicava la rendició incondicional. Es va implantar un règim comunista a l`últim país europeu que Marx hauria previst: no es va esdevenir a l'Anglaterra industrialitzada, sinó al país més endarrerit i més agrícola d'Europa. Dins del caos subsegüent, les minories de l'imperi rus es van independitzar: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, la Polònia russa, Ucraïna, Geòrgia, i Armènia. La immediata guerra civil entre el recentment creat Exèrcit Roig i els monàrquics de l'exèrcit blanc va portar a una dura reconquesta d'Ucraïna, Geòrgia i Armènia, i a un intent fracassat amb Polònia. Amb la victòria comunista naixia la URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), que esdevindria un actor principal durant la resta del segle.

A Itàlia va néixer un moviment sortit directament de les trinxeres de la guerra: el feixisme. Gabriele D’Annunzio en fou l’inspirador inicial. Aquest escriptor era un aventurer amant de la guerra i l'ultranacionalisme que creia en la força per resoldre-ho tot, però el que va convertir el feixisme en un partit polític i li va donar l'impuls necessari fou Benito Mussolini, que va arraconar D'Annunzio i va concórrer a les eleccions nacionals. Itàlia havia lluitat al bàndol dels vencedors, però la massa de soldats que havia patit de tot i més durant la guerra va considerar el guanys que en va obtenir com un insult al seu sacrifici i, sobretot, com un fracàs rotund de la classe governant liberal. Així va néixer el mite de la «Victòria robada». Aquest gruix d'exmilitars que havien sortit de la guerra amb un profund sentiment de germanor i de frustració política va donar l'impuls polític a un partit feixista que prometia acabar amb el liberalisme i el socialisme, i que es proposava posar Itàlia al lloc que li corresponia entre els grans. A través de l'activisme, la violència contra els rivals polítics, i un cert suport dissimulat des de la casa reial, Mussolini va accedir al càrrec de primer ministre el 1922. Tot seguit va prohibir l'oposició política i va crear, de fet, el primer estat feixista.

Feixisme i comunisme van passar a ser, juntament amb el liberalisme democràtic, les grans opcions polítiques que es disputaven l'ànima d'Europa. Deu anys més tard, Alemanya esdevenia un estat feixista amb l'ascens d'Adolf Hitler al càrrec de canceller. Un any després, a la mort del president de la república, Hitler fusionava els càrrecs de canceller i president en un de sol, el de Führer, el líder suprem indiscutit. A menys de quinze anys d'acabada la Gran Guerra, Europa quedava de nou sota disputa. En lloc de monarques imperials (i un president), ara es disputaven l'hegemonia continental les democràcies liberals, representades sobretot pel Regne Unit i França, el països feixistes o autoritaris de dretes, essent-ne Itàlia i Alemanya els principals (també Polònia, Hongria i Romania basculaven entre dreta i ultradreta),  i un país comunista en solitari, que era la URSS. A l'altra banda de l'Atlàntic, el Estats Units d’Amèrica observaven aquest joc a tres bandes des d'una posició d'aïllacionisme total. El seu paper a la Gran Guerra havia sigut decisiu, però residual, si més no en l’àmbit militar. L’entrada a la guerra fou impopular, i va comportar un greu desgast polític per al president Woodrow Wilson. Tot i que va suposar un important impuls per al paper dels EUA en l'organització de l'ordre mundial, a més d'un important enriquiment, la tendència social i política en general seguia essent aïllacionista i propensa a mantenir-se fora del rebombori europeu. D'aquesta manera, tot i que van sortir debilitades de la Gran Guerra, França i, sobretot, el Regne Unit van seguir marcant el ritme de la política mundial.

Aquest ordre mundial se'n va anar en orris quan l'Alemanya nazi va envair Polònia l'1 de setembre de 1939. La seva agressiva política de conquesta l'havia dut a annexionar-se Àustria, a remilitaritzar el Ruhr, i a fer-se seva una important part de Txecoslovàquia. Tot això va ser possible perquè les democràcies occidentals van intentar contemporitzar amb Hitler per evitar l'escalada de tensions, que podia portar de nou a la guerra. Li van tolerar totes aquestes accions esperant que es quedés satisfet en algun moment, però quan va començar a mostrar interès en Polònia va quedar clar que mai en tindria prou, i Polònia va passar a ser una línia vermella que significaria la guerra. Hitler va cometre un error de càlcul quan va pensar que no s'atrevirien a declarar-li la guerra i va dur a terme la seva invasió, fet que va donar peu a l'inici de la Segona Guerra Mundial.

Fins aquell moment, el feixisme i el comunisme havien estat enfrontant-se mentre les democràcies s'ho miraven més o menys des de fora. Les disputes ideològiques, les amenaces verbals i les promeses de guerra se succeïen constantment entre l'Alemanya de Hitler i la URSS de Stalin. Aquesta disputa ideològica va arribar a les mans per primer cop a la Guerra Civil Espanyola, quan el nazisme alemany, el feixisme italià i les seves variants ibèriques, i el comunisme i el socialisme en totes les seves variants es van enfrontar a matadegolla a través de tercers mentre les democràcies intentaven fer veure que no passava res tot veient com queia la jove i fràgil democràcia espanyola.

Que l'ordre mundial tornaria a estar en disputa en breu era quelcom que tothom preveia. Europa seguia sent el centre del món i el que hi passés arrossegaria a la resta, volguessin o no. La URSS s'havia mantingut aïllada del món sota el concepte ideològic del «socialisme en un sol país». És a dir, la URSS renunciava a expandir el comunisme pel món mentre construïa un perfecte estat socialista que després podria ésser exportat arreu del món. Amb aquesta idea, la URSS es va convertir en un estat aïllacionista, igual que els EUA. Des del 1922 havia passat de ser un estat de predomini agrícola i rural a ser un estat industrialitzat i molt més urbà, però seguia estant endarrerit segons els estàndards occidentals. Per aquest motiu, la URSS tenia un cert complex d'inferioritat, no visible però present, i un sentiment generalitzat de ser la víctima d'una agressivitat constant per part dels estats occidentals. Des del seu naixement com a estat als anys vint havia hagut de suportar la repulsa i el menyspreu de la majoria de països del seu voltant. Aquesta agressivitat va convergir en un dirigent polític psicòtic i paranoic: Josif Džugašvili, conegut com a Stalin i georgià d'origen. Stalin va modelar l'estat soviètic segons la seva mentalitat. A través del terror institucional va construir un estat paranoic que es trobava sota una amenaça constant, aïllat del món i menyspreat per tots els altres països.

Tothom esperava una gran conflagració entre els estats feixistes i la Rússia comunista, amb tots dos països inclosos. Per això l'estiu de 1939 tothom va quedar sorprès amb l'anunci del pacte Molotov-Ribbentrop, que suposava una entesa entre l'Alemanya nazi i la URSS. Aquest pacte era una aliança per repartir-se Europa, i també un tractat de no-agressió entre tots dos blocs. Tothom, fins i tot dins dels països mateixos, va quedar parat, sobretot després d'anys de retòrica bel·licista per part de totes dues bandes. Aquest pacte entre un dirigent que creia que el futur d'Alemanya passava per l'extermini dels eslaus i un dirigent que veia conspiracions i traïdors per tot arreu ha estat motiu de debat fins als nostres dies. Hitler ja havia previst la seva invasió de Polònia en aquell moment. Possiblement volia cobrir-se les espatlles si les democràcies realment li declaraven la guerra. Al mateix temps, la URSS era la següent en la seva agenda. La seva gran guerra racial sempre havia tingut Rússia al punt de mira i Polònia es trobava a a mig camí. Treure-la del mig posava la seva frontera a tocar de la URSS per a una futura invasió. A Stalin li convenia aquest pacte, perquè estava decidit a recuperar els antics territoris de l'imperi rus per la força, i necesitava una Alemanya inactiva en aquest aspecte. Segons el pacte Molotov-Ribbentrop (que eren els respectius ministres d'extreriors), Alemanya i la URSS es repartirien Polònia. Unes dues setmanes després de l'inici de la invasió alemanya, la URSS atacaria per l'altre front i el país cauria en un moviment de pinça. També es preveia que la URSS conquerís els tres estats bàltics, Finlàndia i Romania amb el consentiment alemany. I l'estat soviètic aportaria material a Alemanya per a la seva indústria bèl·lica. Stalin tenia l'esperança que els nazis i els occidentals es destruirien mútuament, mentre ell tindria via lliure per ampliar l'espai soviètic.

Els EUA tenien el seu propi maldecap al Pacífic: el Japó havia iniciat una política d'expansió agressiva que xocava directament amb els interessos americans. L'ocupació de Corea i Manxúria per la força fou un primer pas. La invasió de la Xina el 1937 va portar a un enfrontament diplomàtic directe amb els EUA. El pla japonès preveia la construcció d'un imperi asiàtic sota la seva batuta, i també l’obtenció d’un territori ple de recursos per a la seva assedegada indústria. El Japó importava el 90% dels recursos que necessitava. Això provocava un sentiment de vulnerabilitat i d'injustícia, ja que els imperis europeus treien el recursos que volien per a les seves metròpolis. El pla expansionista japonès xocava directament amb l'imperi Britànic a l’Índia, amb el Francès a Indoxina, i l'Holandès a Indonèsia (Índia holandesa). També amb els EUA, que tenia les Filipines com a colònia de facto, i que aspirava a convertir la Xina en el seu major mercat a ultramar. El Japó no es podria englobar en l'àmbit feixista, o ni tan sols d'ultradreta: era quelcom particular, una monarquia imperial amb idees de grandesa, marcada per una gran història militar i l'herència del bushido, el codi del guerrer. De tota manera, el Japó es va alinear amb les potències feixistes europees per fer front a la pressió americana i a la soviètica en les seves aspiracions imperials. Així va néixer l'eix Berlín-Roma-Tòquio.

A Europa, després de la desfeta polonesa, Alemanya va derrotar França el maig de 1940 i va expulsar les forces britàniques del continent. La victòria havia sigut ràpida i inesperada (fins i tot per als alemanys), i significava que Hitler, juntament amb Mussolini, tenia via lliure per fer amb Europa el que volgués. Quan va quedar clar que la Gran Bretanya no es rendiria i que seguiria aguantant com bonament pogués, Hitler va centrar la seva atenció en la URSS. La seva guerra sempre havia sigut a l'est. Al seu llibre Mein Kampf pregonava la necessitat racial alemanya de conquerir tot el territori europeu fins als Urals, així com la destrucció de la raça eslava inferior (entre altres coses). Decidit a trencar el pacte de no-agressió, va començar a planejar la invasió més gran de la història el desembre de 1940. Un any abans, la URSS havia  envaït Finlàndia amb l'excusa d'un atac inventat per «retornar» aquest territori a la Unió Soviètica. Els resultats militars foren molt pobres: el finlandesos van resistir durant més de 100 dies (tot i que els soviètics no preveien ni una setmana) i van causar una autèntica massacre. Van provocar unes 250.000 baixes a l'Exèrcit Roig. No obstant aquesta resistència, que va ser l'admiració del món, la diferència de recursos i de població va provocar finalment la rendició finesa i una pau de circumstàncies. Finlàndia es mantenia independent, però perdia trossos significatius del seu territori. Aquesta guerra (anomenada la Guerra d'Hivern) va mostrar a Hitler que l'Exèrcit Roig no era tan temible com es pensava, i li va fer creure que Rússia no seria un rival tan dur si atacava aviat.

L'any 1941 és un any decisiu en molts aspectes. Fins aquell moment el conflicte era realment un grup de conflictes que anaven i venien. A Polònia la guerra havia començat i acabat; a França també, quan es va rendir; el conflicte amb la Gran Bretanya realment tenia lloc fora d'Europa, a les aigües de l'Atlàntic i al nord d'Àfrica; els Balcans havien caigut de seguida, i Noruega estava ocupada. Amb una Gran Bretanya continguda amb molt més del que podia abarcar sola (assetjada a l'oceà, intentant mantenir el canal de Suez, i també en guerra amb el Japó a l'Àsia), era el moment de centrar l'atenció en Rússia. La URSS vivia al marge del conflicte europeu. Després del fiasco de Finlàndia havia conquerit els tres estats bàltics sense problema, i ara centrava la seva atenció en Romania. Stalin estava convençut que ho tenia tot apamat: va organitzar una nova purga d'oficials a l'Exèrcit Roig que va liquidar (literalment) dues terceres parts dels oficials veterans i els va substituir per sang nova,  «políticament fiable». La Rússia estalinista era un estat que buscava traïdors i «contrarevolucionaris» constantment. Situar-se un mil·límetre enfora de la línia oficial podia suposar la condemna al gulag o a la mort. Hitler va passar tota la primera meitat de 1941 organitzant la major força d'invasió mai vista: més de 4 milions d'homes, 5000 tancs i uns 3000 avions, entre alemanys, italians, hongaresos i romanesos. A poc a poc els va anar situant a les fronteres amb la URSS. Els serveis secrets soviètics van captar tot aquest moviment. Els informes eren cada cop més nombrosos: parlaven de concentració de tropes, de vols de reconeixement descarats a l'interior de la URSS, de més i més acumulació de material bèl·lic des de Romania fins a la frontera nord amb Noruega. Stalin no en volia saber res: el paranoic que veia una conspiració en tot creia que tot plegat era una maniobra britànica per empènyer russos i alemanys a la guerra. La línia oficial deia que tot seguia en ordre: informar o suggerir res sobre un atac alemany era punible amb el gulag. La línia favorita de Stalin era «no s'hi atreviran», i va ordenar no obrir foc sobre els avions de reconeixement alemany ni fer res que pogués provocar una reacció alemanya. Stalin no era precisament ximple: la concentració de tropes era evident, però ell creia que Hitler només volia fer una demostració de força per obligar-lo a renegociar el pacte Molotov-Ribbentrop en condicions més favorables. En aquell moment la URSS seguia enviant matèries primeres a Alemaya, tal com estava acordat. Stalin creia que, arribat el moment, podria negociar una entesa amb Hitler fent un parell de concessions, i tot resolt.

El diumenge 22 de juny de 1941, a les 4.00 AM, va petar tot. Alemanya i els seus aliats van creuar la frontera i van iniciar la invasió sense prèvia declaració de guerra. El xoc fou total i brutal, ja que la línia oficial deia que no passava res: la invasió va agafar a tothom desprevingut. Com que era diumenge tots els oficials estaven de lleure al camp o amb la família. Els soldats de l'Exèrcit Roig no anaven ni armats, i tot el material bèl·lic seguia empaquetat als magatzems. L’exèrcit estava armat només al districte sud, a Ucraïna, ja que es preveia la invasió de Romania. De tota manera, la notícia va suposar un xoc brutal per a la societat soviètica. La guàrdia fronterera va resistir durant unes hores, però va ser esborrada del mapa. Totes les grans ciutats, des de Leningrad (Sant Petersburg) fins a Sebastòpol, van rebre bombardejos indiscriminats. La política nazi de no tractar ningú com a ésser humà va fer possibles les primeres notícies de massacres brutals. Stalin mateix va patir una crisi nerviosa de la qual no es recuperaria en setmanes. El desgovern, la falta de preparació, les purgues, tot va contribuir que els alemanys avancessin per tot el territori de forma imparable durant setmanes. A la Gran Bretanya es va considerar una notícia tremenda: Churchill mateix va dir «ja no estem sols». Ara la Gran Bretanya i la URSS eren aliats de facto, però les coses encara trigarien molt de temps a posar-se al seu favor. A l'octubre, els alemanys havien conquerit Minsk i Kíiv, havien posat setge a Leningrad, i estaven a les portes de Moscou. La URSS no va caure en aquell moment per una sèrie de factors. El primer, els errors en la direcció de la guerra per part de Hitler: mentre els seus generals consideraven que la clau per conquerir la URSS era Moscou, no només per ser la capital si no també perquè era un gegantí nus ferroviari, de carreteres i fluvial pel qual es rebien i distribuïen recursos per tot Rússia, Hitler considerava que la clau de l'èxit consistia en l'ocupació d'Ucraïna i el Caucas pels seus valuosos recursos de gra i petroli, i la de Leningrad, al nord, per ser la pàtria espiritual del bolxevisme. Aquesta visió va suposar una desviació de recursos i esforços militars en direccions oposades al que era realment l'objectiu més important (a Ucraïna i als països bàltics el nazis van ser rebuts com alliberadors, però no trigarien a fer bons els soviètics: un altre greu error). Un altre factor va ser que Stalin es recuperés de la seva crisi i es posés al capdavant de l'Exèrcit Roig: tot i ser un psicòpata, entenia el que motivava la gent. Es va negar a abandonar Moscou quan l'exèrcit nazi ja era als afores de la ciutat (per donar exemple), va treure els generals més veterans del gulag i els va tornar al comandament, els va donar carta blanca (al contrari que Hitler) per fer la guerra a la seva manera, sense immiscir-s’hi, i els va proporcionar tots els recurssos que necesitessin quan els demanessin. Finalment, es va dirigir al poble rus. Gràcies a la propaganda soviètica, la gent el seguia veient com un dirigent competent, «el gran timoner», i quan va parlar per la ràdio s’hi va dirigir no com a «camarades», sinó com a «els meus germans i germanes, fills de Rússia». Stalin comprenia que havia d’apel·lar al sentiment nacional, que era de fet un anatema per al comunisme. Va referir-se a les grans gestes dels tsars i els generals del passat, un passat que fins aquell moment es considerava obsolet. Amb el seu marcat accent georgià, que mai va perdre, va encendre els ànims de la gent i la voluntat de resistir. L'Exèrcit Roig va contraatacar i els nazis es van retirar de Moscou, però passarien quatre anys més fins a la victòria final, que va suposar la devastació total de la Rússia europea i la mort d’un de cada cinc homes russos, fet que va comportar un desnivell demogràfic que s'arrossega fins avui.

A Amèrica, els EUA miraven amb preocupació i desinterès a parts iguals el que passava a Europa i l'Àsia. La mentalitat aïllacionista encara estava molt marcada; ningú considerava que haguessin que ficar-se en els merders europeus, i encara que miressin amb simpatia la resistència britànica, no volien ni sentir parlar de guerra. El president Franklin Delano Roosevelt (partit demòcrata) era molt conscient que, si la Gran Bretanya queia, les coses es posarien molt difícils per als EUA en el futur, a més del que estava passant a l'Àsia. Qualsevol proposta d'entrar a la guerra europea era tabú: el congrés mai ho aprovaria i, sobretot, la gent mai ho acceptaria. Els republicans feien campanya activa per a les futures eleccions sota l'eslògan que ells mantindrien els EUA fora de la guerra, que Roosevelt era un temerari que mirava a l'exterior quan s'hauria d'encarregar de millorar les coses a l'interior. També criticaven durament les seves polítiques d'ajuda a la Gran Bretanya amb l'enviament de recursos i la cessió de vaixells escolta.

Durant la dècada anterior, el Japó havia hagut de fer front a importants sancions econòmiques per part dels EUA, en resposta a la seva política bel·licista i expansionista. Els japonesos ho consideraven una greu ingerència en el que ells consideraven la seva legítima òrbita d'influència, i el camí cap a l'enfrontament armat amb els EUA va anar agafant forma. El Japó ja estava en guerra amb la Gran Bretanya i Holanda (ocupada pels nazis, però amb el govern a l'exili i l'armada a Indonèsia), i posseïa la tercera marina de guerra del món, darrere precisament dels EUA i la Gran Bretanya. Els britànics feien mans i mànigues per enviar recursos als dos fronts. Van perdre Malàisia i Singapur a mans de l'exèrcit japonès, que havia ocupat Indoxina, cedida pel govern col·laboracionista francès, i que ja enfilava cap a l’Índia i Indonèsia. Quan els EUA van cancel·lar les exportacions de petroli al Japó en resposta a aquests moviments (suposava la pèrdua del 90% de les importacions de petroli), el Japó es va decidir a atacar. El govern militar japonès va considerar (erròniament) que un cop decisiu i per sorpresa a l'armada americana al Pacífic enfonsaria la moral del poble americà, i que s'avindria a negociar. El concepte de cop potent i per sorpresa que enfonsa la voluntat de lluita era una fantasia de la mentalitat japonesa del moment. Els serveis secrets britànics van alertar els EUA de les intencions japoneses: es disposaven a atacar. El que ni britànics ni americans sabien era on pensaven fer-ho.

Els americans van suposar que el cop es produiria a les Filipines. L'altra opció era Guam o les illes Midway, però l'objectiu japonès era molt més agosarat, enfocat a la base central de l'armada americana a Hawaii, la base naval de Pearl Harbor. Una altra incògnita era la data exacta de l'atac. El 7 de desembre de 1941 una força aèria naval provinent de quatre portaavions japonesos va agafar la base americana per sorpresa i va provocar la devastació generalitzada. Quasi tots els avions, estacionats a l'exterior com en temps de pau, van ser destruïts.Quatre cuirassats van ser destruïts o greument avariats. Dotzenes d'altres embarcacions van resultar destruïdes i el balanç de morts es va elevar a 3000, en unes poques hores. El pla japonès implicava una declaració formal de guerra i immediatament després el llançament de l'atac, de manera que el xoc moral de veure’s en guerra i de seguida veure la seva flota destruïda enfonsaria els americans. El pla va fracassar rotundament per quelcom tan simple com la diferència horària entra Hawaii i Washington, i el fet que la declaració de guerra es va enviar a l'ambaixada en japonès. L’ambaixada no disposava d'un mecanògraf expert que pogués transcriure tot el document, de diverses pàgines, ja que a més tenien prohibit fer servir personal de fora de l'ambaixada. El resultat fou que la declaració de guerra va arribar unes quantes hores després de l'atac a Pearl Harbor.

L'única manera d'entendre el xoc que aquest atac va suposar per a la societat americana és comparar-lo amb els atacs de l'11-S. Als americans els va arribar la notícia que 3000 dels seus acabaven de morir per un atac a traïció, i que la seva flota havia quedat minvada sense declaració de guerra. Qualsevol sentiment aïllacionista va quedar fet a miques. La ràbia i la indignació es van estendre com el foc. Quan Roosevelt es va dirigir al congrés el dia següent, va fer el seu cèlebre discurs sobre «el dia de la infàmia». El congrés va aprovar unànimement la declaració de guerra al Japó i va destinar tots els recursos necessaris a l'esforç de guerra. Al Japó li havia sortit el tret per la culata. Mai no hauria funcionat, però la sèrie d'esdeveniments va encendre encara més l'ànim dels EUA. Dos dies després, en un altre dels seus greus errors de càlcul, Hitler declarava la guerra als EUA. Realment creia que els americans no podrien fer la guerra en dos fronts i, de tota manera, ja que segons ell el país estava governat per jueus, i com que ell tenia els jueus d'Europa com a ostatges, no s'atrevirien a tocar-lo. La guerra li permetia atacar lliurement el vaixells americans per acabar d'ofegar la Gran Bretanya, però no va sortir com esperava. Els americans es van trobar en menys de dos dies amb declaracions de guerra des de dues potències a cada costat dels oceans. Qualsevol discurs aïllacionista dels republicans o qualsevol crítica a Roosevelt era ara inútil. Tant si vols com si no vols, els EUA estaven en guerra.

Quatre anys més tard, després d'un desplegament humà i material a escala mundial sense precedents, Alemanya es rendia el 6 de maig de 1945 (Itàlia havia canviat de bàndol l'estiu de 1943), i el Japó firmava la pau el 2 de setembre de 1945, a 6 anys i un dia de la invasió de Polònia. En aquests sis anys el món havia canviat radicalment. Europa estava literalment devastada, en ruïnes. La població europea havia disminuït un 12,5% des de Noruega fins a Sicília i des d’Anglaterra fins al Mar Caspi. La Gran Bretanya i França estaven arruïnades. Els seus imperis (i tots els altres) es desfarien davant la incapacitat financera i militar per sostenir-los (tot i que França ho intentaria). El drama humà era escandalós: Polònia havia perdut el 15% de la població, la URSS el 20%, i Alemanya un 12%. Per primera vegada en la història, els civils superaven els militars en nombre de morts. En el conjunt d'Amèrica, Àsia i Europa, entre 62 i 65 milions de persones havien mort, i tothom (excepte els EUA) estava literalment arruïnat.

No va trigar a sorgir un nou ordre. Europa ja no tenia la capacitat per dirigir el món, i dues noves potències, tradicionalment aïllacionistes, s'havien vist forçades a fer un pas endavant. La URSS havia fet front a la part més dura de tota la guerra amb diferència. Al front de l'est se l'anomenava «la picadora de carn». Més de la meitat del total de morts de tota la guerra es van produir en terres russes. Els EUA s'havien convertit en l'arsenal de la democràcia: la seva indústria havia superat totes les expectatives i havia creat un immens assortiment de material bèl·lic per a tots els aliats, tant per als britànics i la resta d’europeus com per als soviètics. Noves tecnologies havien vist la llum, des de l'avió de reacció fins a la bomba atòmica. El conjunt de circumstàncies que la guerra de Hitler havia fet possible va donar peu a un nou període d'ordre mundial anomenat guerra freda.

La guerra freda en si no fou quelcom inevitable o esperat. Molts ho interpreten com un xoc ideològic entre capitalisme i comunisme per l'ànima del món, però aquests dos factors ja existien abans de la guerra: ja existia una URSS comunista i uns EUA far del capitalisme, i mai van col·lidir ni ideològicament ni de cap manera abans de la guerra. La questió que dona peu a la guerra freda no és el concepte ideològic, sinó el de seguretat. És el que acadèmicament es coneix com «la síndrome del 41»: dues societats aïllacionistes són atacades per sorpresa; la seva realitat diària es veu fracturada, i quasi instantàniament es veuen abocades a la guerra, una guerra particularment cruel i que suposa un esforç immens. A l'Europa dels tres poders ―les democràcies liberals, el feixisme i el comunisme―, ha sorgit un nou ordre en el qual el feixisme ha atacat i ha estat derrotat, i ja no existeix com a opció política. Les democràcies es fan més participatives i donen més peu als drets socials i comunals. El socialisme i el comunisme, mal vistos i fins i tot perseguits abans de la guerra, han de ser tolerats com a opció política lliure. Al capdavall, la derrota del feixisme ha estat possible gràcies a la col·laboració entre democràcia liberal i comunisme. Però Europa ja no té capacitat per dirigir el món, i a més necessita l'ajuda de les noves potències emergents: una que professa el lliure mercat capitalista, i una altra que professa el comunisme com a eina de progrés. Aquestes dues potències han col·laborat contra dos enemics comuns tant a Europa com a l'Àsia. Les relacions diplomàtiques entre totes dues van passar de ser nul·les abans de la guerra a excel·lents durant aquesta. Als EUA es sentia certa admiració per «l'oncle Josif» (no el coneixien prou bé), i Stalin, que no sentia res per ningú, va arribar a sentir un verdader afecte per Roosevelt, el qual sabia perfectament com tractar-lo. Stalin el respectava molt i, per això mateix, quan Roosevelt va morir l'abril de 1945 i el va succeir el seu vicepresident, Harry Truman, a Stalin de seguida li va caure malament, perquè no tenia res a veure amb en Roosevelt.

A les dues potències es van produir canvis estructurals importants. Als EUA va néixer el Departament de Seguretat Nacional, que havia d’analitzar totes les amenaces a la seguretat del país i reaccionar en consequència. Tant als EUA com a la URSS, acabada la guerra, hi va haver una reflexió important sobre la seguretat. El món havia vist dues guerres mundials en menys de trenta anys. Es donava per fet que segurament n’hi hauria una de tercera, o sigui que la pregunta que es van fer tant a Washington com a Moscou fou: «Qui té la capacitat per atacar-nos per sorpresa com va passar el 1941?». La resposta òbvia per a cadascun era l'altra superpotència: en el món de postguerra de 1945 només els EUA tenien capacitat per atacar la URSS i només la URSS tenia capacitat per atacar els EUA, de manera que cadascun va prendre mesures en aquesta direcció. Calia prevenir el futur atac sorpresa i estar preparats per a la guerra següent. Les respostes van ser estratègicament diferents.

La guerra havia donat peu a dues noves formes de fer la guerra: el poder aeri i l'armament nuclear. Els EUA van considerar que la capacitat d'atacar per l'aire amb la seva immensa força aèria seria una arma dissuasiva en el futur. Després de l'atac a Pearl Harbor, una de les principals frustracions per als americans fou la seva incapacitat per respondre equivalentment. No tenien la capacitat per bombardejar el Japó com a resposta a un altre bombardeig, i no ho podrien fer fins anys més tard, quan conquerissin l'illa d'Iwo-Jima i el Japó quedés sota les bombes americanes. Així doncs, els EUA van potenciar la seva capacitat aèria de llarg abast i van dissenyar un pla per rodejar la Unió Soviètica amb bases aèries des de les quals podrien arribar a qualsevol lloc de la URSS, des de Noruega fins al Japó, passant per Alemanya, Turquia, l’Iran, Tailàndia i les Filipines. El món comunista quedaria envoltat per la presència aèria americana (un procés que portaria anys).

A la URSS la lectura fou diferent. El govern considerava que l'atac s'havia produït directament a la seva frontera per part d’una potència continental. El país mateix era ara una potència continental, un exèrcit d'acer amb milions d'efectius. Abans de la guerra, la URSS havia estat rodejada per nacions hostils: Polònia, Hongria, Romania, el Japó... Tots eren països amb governs autoritaris de dretes que es van sumar a l'assalt nazi el 1941. Doncs, a partir d’ara aquests països serien «aliats» de la URSS i formarien un «cordó sanitari» al voltant del país, de manera que qualsevol invasor hauria de passar per un territori aliè abans d'arribar a sòl soviètic, des del Bàltic, passant per Polònia (el país sencer es va «traslladar» cap a l'oest fins a ocupar un terç de l'antiga Alemanya), fins a Hongria, Romania, Armènia, el Kazakhstan, Mongòlia i Corea (inevitablement, hi havia frontera amb els EUA a l'estret de Bering). Als EUA, la paranoia col·lectiva per la seguretat va portar a encerclar el seu antic aliat, la URSS, un dels països paranoics més grans de la història, que va envoltar-se d’un escut protector. Durant un temps els EUA van creure que el fet de ser els únics posseïdors de l'arma nuclear els donava la carta triomfadora en matèria de seguretat. Això va acabar amb la primera detonació atòmica soviètica el 1949, i la guerra freda va entrar en un nou cicle: l'estratègia americana i la soviètica evolucionarien cap a la dissuasió nuclear total. Es el període del MAD (en anglès Mutual Assured Destruction). La síndrome del 41 havia dut la paranoia a nivells insospitats, i feia la possibilitat d'una tercera guerra mundial no només més propera, sinó també més terrible. Al mateix temps, la feia més improbable, ja que seria un exercici de suïcidi col·lectiu, sense vencedors. Aquesta era una paradoxa del xoc nuclear.

A Europa tindria lloc un altre episodi que contribuiria a exacerbar la paranoia de les superpotències. Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg s'havien vist envaïts per Alemanya dues vegades en menys de trenta anys, tot i que havien sigut neutrals, i també comptaven que hi hauria un tercer cop en el futur. Estaven segurs que Alemanya tornaria rearmada i venjativa. Així doncs, van signar un pacte de defensa mútua anomenat el Pacte del Benelux. Els tres països lluitarien com un de sol quan Alemanya tornés a envair. Però aquests petits països eren poca cosa per ells mateixos i van buscar peixos més grossos. Van proposar a la Gran Bretanya i a França que s'adherissin al pacte. Aquests dos països van acceptar, i això va donar peu al Pacte de Dunkerque, encara enfocat a una invasió alemanya. Com que militarment havien quedat molt minvats, es va proposar als EUA i al Canadà que s'afegissin al pacte per fer un sol bloc defenssiu. Així va néixer l’OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord), però els EUA van agafar les regnes d'aquest pacte i van canviar el seu enfocament no cap a Alemanya, sinó cap a la URSS, l'enemic més probable. D'aquesta manera, un atac rus sobre Europa lligava els EUA a la defensa europea en qualsevol escenari. Stalin va considerar el naixement de l’OTAN com un acte hostil i, tot i que ja no ho veuria, la URSS va acordar amb els seus «països escut» un pacte similar, el Pacte de Varsòvia, el qual significava que, oficialment, hi havia al món dos blocs militars enfrontats i antagònics.

El món, que havia sigut eurocèntric durant mil·lennis, era ara un món bipolar, en què cada país havia de triar un bloc en qüestions de progrés social i seguretat. El «tercer món» de països no alineats fou petit i sense pes real, perquè qualsevol conflicte entre els dos blocs suposaria la destrucció del món sencer. D'altres països, com Suècia i Finlàndia, van fer de la neutralitat militar la seva política de seguretat. Suècia ja venia sent el país neutral per excel·lència des del 1812: durant les guerres napoleòniques va decidir que mai més faria la guerra ofensiva ni s'uniria a cap bloc. Finlàndia, per la seva banda, no podia unir-se a l’OTAN, perquè la URSS no toleraria una frontera tan gran amb aquest bloc, i els EUA no tolerarien que es forcés Finlàndia a unir-se al bloc comunista. D’aquesta manera, la neutralitat es va convertir en la seva política de seguretat. En aquell temps l’única frontera entre la URSS i l’OTAN era el petit tros de terra del nord de Noruega, al qual, com a víctima de l'ocupació nazi, no es podia impedir d’entrar en aquest bloc defensiu. La síndrome del 41 va donar peu a un món d'incertesa, dividit, i en possessió d'unes armes que destruirien l'atacant i l'atacat: el malson de la guerra freda. No hi havia motius reals perquè els EUA i la URSS acabessin com a enemics antagònics: tot fou fruit de la por i la paranoia, de l'obsessió per la seguretat. La por porta a l'odi, i aquest a la ràbia, que condueix a la violència. Només en un clima com aquest podia sorgir un concepte tan paradoxal com el de la «coexistència pacífica», i paradoxalment la por va evitar que tot saltés enlaire. Però l’obsessió per la seguretat continua, herència de la síndrome del 41.

CARLES ROCABERT

 

SOBRE ELS ORÍGENS DE L'EXPANSIÓ TERRITORIAL DE RÚSSIA

 

LA TERCERA ROMA I LA CONQUESTA DE L'EST

 

Rússia és, de llarg, el país més gran del món en termes d'extensió. Cobreix una àrea de més de 17 milions de kilòmetres quadrats i s'estén des d'Europa fins al Pacífic, tot cobrint la meitat del planeta en el seu eix vertical. De tots els imperis sorgits i caiguts al llarg de la història, pocs poden presumir de tenir unes característiques tan diferenciades de la resta com l’Imperi Rus, en orígens, expansió, consolidació i supervivència. Al contrari de tots els imperis europeus nascuts i caiguts des del segle XV, el rus és l’únic que ha esdevingut una realitat geogràfica permanent. En els segles XVI i XVII, mentre britànics i holandesos procuraven no embrancar-se en conquestes territorials costoses ―fins al segle XIX―, ni barrejar-se amb la població colonial autòctona, la Rússia moscovita ampliava les seves fronteres fins a l’altre extrem del món i ocupava la tercera part del continent asiàtic. Mentre portuguesos i castellans interactuaven amb les poblacions indígenes de les colònies i donaven peu al sorgiment de noves societats particulars, els russos estenien l’europeïtzació des del Bàltic fins al Pacífic, tot passant per sobre dels autòctons i «russificant-los». En l’actualitat, quan cap dels imperis europeus ha sobreviscut territorialment, Rússia manté (més o menys) les fronteres de l’imperi que va començar a construir al segle XVI.

 

Les particularitats de l’expansió russa provenen de la pròpia particularitat russa dins del marc europeu. Els ideals de la conquesta, les motivacions, els objectius, les formes en general, diferien de les dels estats europeus occidentals, però, en el fons, tot venia a ser el mateix. De fet, l’empresa russa de conquesta asiàtica no és un fenomen gens estrany en el temps en què Europa expandia el seu domini mundial. Però cada imperi europeu era diferent i cadascun va evolucionar en el temps en direccions oposades. Mentre els imperis espanyol i portuguès es desfeien a causa de l’ideal liberal i la independència; mentre el britànic, l’holandès i el francès es desintegraven a causa de la guerra i la impossibilitat del sostenir-los, les conquestes imperials moscovites es van mantenir en el temps com una única entitat en la seva major part, ja que l’imperi rus va esdevenir un únic component nacional que no es va desfer ni amb guerres ni amb moviments d’independència. Es va mantenir, més que com un imperi, com una Rússia ancestral, i especialment en el cas de Sibèria, molt diferent dels territoris visitats per la resta d’europeus. El més semblant al model d’expansió rus es pot trobar en la conquesta de l’oest americà durant el segle XIX. Les similituds són més properes, tot i que són dos fenòmens diferenciats: l’avanç incontenible cap a un territori que es considerava verge i lliure per ocupar, el menyspreu i explotació de la població nadiua, la recerca i establiment de noves formes i rutes de comerç, la presència armada en punts fortificats estratègics, el viatge «de costa a costa» d’una població d’origen caucàsic... Si bé el territori conquerit pels russos fa que la conquesta americana sembli una broma, les similituds són remarcables, salvant les distàncies i les particularitats regionals. Si bé els EUA es van embrancar en una tasca de «civilització» d'un territori que legalment els pertanyia ―des dels Apalatxes fins al Pacífic, tot el terreny es va comprar a França i a Mèxic―, al contrari que les potències europees, la Rússia dels Tsars va convertir en imperi el que acabaria per ser el seu territori nacional.

 

L’expansió russa pel continent asiàtic no és un fet estrany en la seva època, ni tampoc un clon de la resta de formes de conquesta europea, però mentre les altres metròpolis van acabar retornant a les seves fronteres nacionals originals, Moscòvia (la Rússia original) va fer de la conquesta el seu territori nacional, que en la seva major part ha sobreviscut fins a l’actualitat. Un rus de Sant Petersburg ho és tant com un de Vladivostok, però cap australià diria que és britànic: la consolidació d’un model ètnic al llarg de tot el territori siberià i el seu manteniment tenen el seu origen en la particularitat de la conquesta moscovita, que va passar d’intentar unificar tots els «territoris de la rus» (entent rus com a ètnia) a russificar de zero una extensió unes sis vegades superior a la d’aquests mateixos territoris. L’expansió moscovita comprèn diferents períodes, que abarquen tres segles de duració, amb un primer període curt i moderat (de 1552 a 1589), un de segon també relativament curt, però d’un abast aclaparador (de 1620 a 1650), i un de tercer, de consolidació i organització, que s’allarga en el temps. El conjunt abarca des de mitjan segle XVI fins a finals del XVIII.

 

Moscòvia va néixer com a zona de pas en les rutes comercials que enllaçaven Àsia i Europa. La seva localització privilegiada a l’encreuament de tres rius (el Moskva, Yaitsa, i Neglinka) la convertien, de fet, en un gran nus distribuïdor per les rutes fluvials cap al nord, est i sudoest. A més a més, la relativa proximitat del Volga augurava un gran futur per a la ciutat russa, que connectava fluvialment els mars Bàltic, Negre i Caspi. Aquest futur es va esvair amb les invasions mongoles, que van arrasar la localitat a mitjan segle XIII, i que van dominar el territori rus durant el segle següent. No va ser fins a mitjan segle XIV que els líders moscovites van obtenir certa autonomia institucional dels líders mongols, a través de la col·laboració i el cobrament de tributs a la resta de principats russos. En aquest període Ivan I esdevindria el primer Gran Príncep moscovita i, amb suport mongol, es situaria per sobre de la resta de principats. Les divisions internes de l’imperi mongol el portarien a escindir-se en hordes separades (horda significava «campament» en l'idioma turquès, a mitjan segle XIII). La Gran Horda d’Or va quedar en possessió de Rússia, els Urals, Ucraïna, i el Kazakhstan, i es va formar d’aquesta manera un dels estats del renovat imperi mongol. Fou així, amb l’adquisició de la confiança de les autoritats mongoles, com els russos es van preparar per expulsar-los del seu territori. A finals de segle XIV, la revolta moscovita va provocar la retirada mongola, i aquesta crisi portaria a la divisió de l’Horda d’Or en quatre kanats diferenciats i relativament enfrontats (Kan significa emperador o líder en mongol): els de Kazan’, Astrakhan, Crimea i Sibèria. No obstant això, els mongols seguien en territori rus i seguien pagant un tribut anual, fins que un segle després, a finals del XV, Ivan III va llançar la campanya militar que va acabar d’expulsar els mongols del sud de Rússia. Amb aquests antecedents, començava la preponderància militar de Moscòvia als territoris de la Rus’, i es formava l’ideal que aquesta tenia la missió de liderar la reunificació de tots aquests territoris, tot erigint-se en el centre de poder. Va ser amb aquesta creença que els prínceps moscovites van adoptar el títol de Tsar (Emperador, o, literalment, Cèsar) de totes les Rússies, o sigui de tots els altres principats russos.

 

Aquesta ambició xocava amb les nacions del l’Europa oriental i del Nord: Suècia, Lituània, Polònia i Livònia (Letònia), que estaven en possessió dels territoris de l’oest de Moscòvia considerats pertanyents a la Rus’, però no seria fins al govern d’Ivan IV, nascut el 1530, que la política imperialista es convertiria en el centre ideològic de Moscòvia; ell mateix fou l’artífex material d’aquesta política expansionista. La seva base ideològica venia de lluny. Ja abans de 1546 Ivan va rebre la influència del metropolità Macari (més tard anomenat patriarca), que donava suport a l’ideal d’autocràcia com a forma de govern encarnada en la figura del Tsar. Un cop coronat, Ivan IV va fer d’aquesta influència macariana el centre de la política tsarista. Des de la caiguda de Constantinoble en mans otomanes el 1453, els eclesiàstics i l’església ortodoxa van pregonar la necessitat d’establir un nou centre universal per a aquesta església (temporalment resguardada a Kíev). Ivan va fer seves les creences que Moscou estava destinada a ser la «Tercera Roma» (tal com l'església li proposava), i que Moscòvia era l’hereva de l’imperi bizantí com a centre de la cristiandat ortodoxa en mans del nou Cèsar. El dret «diví» bizantí definia l’ideal d’Ivan IV, un ideal que condicionaria la política d’expansió exterior davant la necessitat de crear un imperi a l’altura de la posició històrica de Moscòvia. La Moscou actual és encara coneguda amb el sobrenom de Tercera Roma, l'hereva de Constantinoble (la perduda segona Roma), i el seu patró és Sant Jordi. Naturalment, l’ideal diví no fou l’únic condicionant per a la «necessitat» de la creació d’un imperi. Ivan IV, enemic endèmic de l’aristocràcia boiarda i la noblesa d’espasa, que l’havien humiliat i ridiculitzat durant la seva infància, volia l’enfortiment de l’estat moscovita per prescindir d’aquestes autoritats i posar-les sota el seu control. D’aquesta manera, la política interna determinava també la necessitat de crear una força institucional al voltant del Tsar com a líder indiscutit que permetés assolir els objectius exteriors, tot mantenint les nobleses del nord de Rússia sota control i sense marge de poder. Per privar-los de la seva principal prerrogativa, és a dir, la força militar, Ivan IV va crear un exèrcit professional permanent a partir dels habitants de la perifèria moscovita amb la concessió de terres com a pagament. També va recórrer a les tribus cosaques dels grans rius del sud com a força auxiliar en cas de necessitat. D’aquesta manera, la noblesa d’espasa i l’aristocràcia perdien el seu poder d’influència, basat en la necessitat del monarca dels seus serveis militars.

En termes econòmics, la principal activitat econòmica de Moscòvia, el comerç de pells, anava de baixa amb l’esgotament dels recursos, és a dir, l’extinció de la fauna del principal centre productor del principat, la ciutat de Novgorod. A aquest fet s’hi afegia el control dels grans rius per part dels kanats orientals, que limitava el comerç amb Orient, i també el fet que les nacions occidentals quasi tenien el monopoli d’aquest comerç per via marítima des de l’Índic. Aquesta situació feia de l’obtenció de nous recursos i la millora de la posició comercial de Moscòvia una necessitat «imperiosa». Ivan IV necessitava reomplir les arques estatals amb les forces de què disposava per iniciar la creació d’un gran imperi.

 

L’afany imperialista moscovita no diferia massa del d’altres potències colonials europees. Excepte les operacions al sud i l’oest, l’enorme conquesta de l’est no fou planificada ni conscientment executada, i no sorgia d’un designi concret ni d’un esquema de terminis. El principal punt d’atracció d’Ivan IV es trobava als territoris de la Rus en mans dels veïns occidentals, i en aquella direcció, cap al Bàltic, es centrava la seva obsessió imperial, la sortida al mar. No obstant, les seves primeres campanyes es dirigiren cap al sud i l’est, ja que les potències europees estaven fora de l’abast militar rus, i era necessari millorar les capacitats econòmiques de Moscòvia abans d’enfrontar-s’hi i expandir-se cap a l’oest. El buit de poder als kanats orientals era una ocasió temptadora per començar la política expansionista i créixer a costa seva. A més, això propiciava una mena de revenja contra l’antic opressor, que passaria a ser l’oprimit. Ja des de començaments de segle la noblesa russa no estava en condicions institucionals per iniciar cap mena de conquesta territorial, i amb Ivan IV tampoc tindrien cap mena de suport tsarista per fer-ho. La reforma estructural interna d’Ivan estava orientada a la creació d’un gran imperi. En aquest procés va destruir el teixit social organitzat i, a la llarga, això causaria infinitat de problemes. De moment, com que no podia comptar amb la noblesa d’espasa per administrar les seves futures conquestes, va desviar la seva atenció a la creixent noblesa de toga o, més ben dit, a les famílies comercials russes, com els Stroganov i els Demidov, com a futurs administradors d’aquests territoris. D’aquesta manera, i a l’estil de la conquesta americana castellana, l’iniciativa privada entrava al joc i esdevindria l’autèntica protagonista en la creació d’un imperi rus, i no pas la força militar governamental ni l’enfrontament amb potències europees, sinó l’accés del sector privat a la recerca de riquesa amb suport del poder establert.

 

La família Stroganov va rebre en possessió les terres de l’est de Rússia per administrar-les i explotar-ne els recursos. Tenia potestat per reclutar forces privades i expandir-se a voluntat sempre que es fes en nom del tsar, i sempre que tota conquesta quedés lligada territorialment a l’estat moscovita. La necessitat de trobar nous recursos, crear riquesa i reiniciar el comerç de pells amb Europa feia d’aquestes famílies el recurs més valuós del tsar, quasi per sobre del botí de guerra. El 1558, després de la campanya de l’est, el cap de la família, Anikei Stroganov, rebia en possessió la pràctica totalitat de les terres de la Rússia oriental a l’oest dels Urals. Allà es reiniciaria l’obtenció de pells i s’establirien salines, l’especialitat dels Stroganov. Aquests contractaren cosacs del Don i el Dnièper (rius d'Ucraïna) com a força paramilitar per a la defensa contra els tàrtars orientals, i això, a la llarga, permetria la conquesta del bast territori siberià. Cap al nord, els territoris en possessió de l’aristocràcia serien objecte d’una reforma tsarista que virtualment els posava sota control de l’administració central, reduïnt encara més el seu marge d’acció. Era al llunyà nord on hi havia l’única sortida al mar de Rússia, el port d’Arkhànguelsk, que a més tan sols era practicable els mesos d’estiu, fet que limitava seriosament el comerç amb occident. Per Ivan IV (que en radicalitzar-se passaria a dir-se «el Terrible»), la sortida al Bàltic, passant per sobre de qui fes falta, era una necessitat asfixiant en la seva ambició imperial. Així, l’est, el sud-est i l’oest estaven al punt de mira de Moscòvia.

 

El primer objectiu militar d’Ivan IV fou a l’est, al dèbil kanat de Kazan’, al costat occidental dels Urals. El 1552 les forces tàrtares eren derrotades i el territori quedava annexionat a Rússia. Aquest nou territori, com s’ha dit, passaria a mans de la família Stroganov i els seus cosacs. La ciutat de Kazan’ seria el centre per a la creació de nous nuclis urbans poblats amb pagesia russa. Tot i aquesta victòria, a l’altra banda dels Urals el kanat de Sibèria es convertiria en un maldecap per a l’administració russa, amb els seus raids i assalts a les possessions Stroganov durant més de 30 anys. Amb aquest nou territori, que li servia per reactivar l’economia pelletera i salina, Ivan va dirigir el seu exèrcit cap al sud, seguint el Volga fins a la sortida a la mar Càspia i la ciutat d’Astrakan, el centre del kanat d’Astrakan, el qual seria conquerit el 1556. Tot el curs del riu Volga quedava ara en mans russes, amb tota la riquesa que pogués generar en comerç, caviar, peixos... En uns pocs anys, les fronteres moscovites ja s’havien estès considerablement cap a l’est i el sud, passant per sobre de dos dels kanats supervivents de la Gran Horda d’Or. Amb la primera part del seu pla imperial consolidada, Ivan IV va veure l’oportunitat de llançar-se a la conquesta de l’oest. Però Ivan sobreestimava les seves capacitats tant econòmiques com militars quan va intentar repetir a l’oest les seves victòries a l’est i sud sobre els tàrtars. El resultat seria una llarga guerra de 24 anys que destruiria els guanys territorials russos en aquella direcció. El primer objectiu seria la conquesta del petit principat de Livònia, a la recerca de noves contribucions tributàries i la famosa sortida al Bàltic. Aquesta invasió provocaria «l’incident de Livònia», pel qual Suècia i Lituània veien compromesos els seus propis interessos territorials i es llançaven a la guerra amb Moscòvia. Ivan IV entrava d’aquesta manera en un tipus de conflicte radicalment diferent del que havia vist fins aquell moment, en xocar de ple amb el complex sistema fronterer de l’Europa de l’època. Amb la Unió de Lublín de 1569, Polònia entrava al joc bèl·lic al costat de Lituània per mirar de fer-se amb les possessions d’aquesta última a Ucraïna. Incapaç de fer front a la força combinada d’aquestes nacions, la derrota d’Ivan el Terrible era qüestió de temps, cosa que portaria a una situació de caos institucional i social que propiciaria la pèrdua no tan sols dels territoris conquerits a l’oest fins aquell moment, sinó també la pèrdua de territori tradicionalment rus. Aquests fets van fer empetitir l’anhelat imperi rus d’Ivan, que moriria el 1584. La seva mort propiciaria la dominació estrangera de les institucions russes durant els 30 anys següents, en el que es coneixeria com el «temps de problemes».

 

Mentre tot això passava a l’oest, a les possessions dels Stroganov la situació amb el kanat de Sibèria es feia cada cop més molesta, i Semion Stroganov, el nou cap de la família, va contractar el cosac del Don Iermak Timoféievitx per liderar la força de càstig contra els tàrtars. El 1581 començava la campanya d’invasió de la Sibèria occidental, la qual, tot i la mort de Iermak el 1585, es culminaria victoriosament el 1589 amb l’ocupació d’una extensió de territori quasi tan gran com la Rússia original. Ivan IV no viuria per veure la destrucció del kanat de Sibèria i l’ampliació de l’imperi rus en la direcció contrària a la que ell esperava, en contrast amb les pèrdues de l’oest. Els Stroganov, amb l’ajuda dels mercenaris russos i cosacs, dominaven ara el triple de territori del que els havia estat assignat i tenien accés a la vasta font de recursos naturals de l’altra banda dels Urals. L’iniciativa privada obtenia l’èxit allà on el tsar havia fracassat. Aquí acabava la primera part de l’expansió continental russa. El temps de problemes impediria qualsevol acció costosa de cara a l’exterior en els anys següents, i Moscòvia passava a viure en el caos institucional i l’anarquia aristocràtica sota domini polonès i suec. Amb la destrucció de l’últim kanat asiàtic (tan sols quedava el de Crimea) tot allò més enllà de l’horitzó era territori «verge».

 

El 1613 era entronitzat com a Tsar de totes les Rússies Mikhail Romanov, provinent de la noblesa d’espasa boiarda, i amb el suport de la seva família fou capaç de restablir l’ordre al territori moscovita i de posar fi al temps de problemes i a les usurpacions del tron. Tot i això, acabar amb el domini dels estrangers li suposaria els 20 anys de feina següents. Amb ell començava una dinastia tsarista i una estabilitat institucional que no acabaria fins a la caiguda de Nicolau II el 1917. Amb el temps de problemes (o Smuta), l’activitat econòmica de l’imperi es va concentrar a l’est i sud-est, molt més estables que la zona europea. És de l’est d’on sortiria la consolidació de l’imperi. L’entrada d’anglesos i holandesos a les rutes de comerç amb Àsia i l’Orient atacava directament l’economia russa, i feia imperatiu respondre amb el domini d’unes noves rutes. Amb la fi de la Smuta i les guerres civils, l’estabilitat permetia concentrar-se de nou en una política expansiva. A falta d’un exèrcit capaç o d’unes corporacions nobiliàries a l’altura, l’iniciativa privada era de nou l’única resposta a la necessitat d’ampliar les possessions a l’est de la Sibèria occidental, amb protecció de l’estat, començant així el segon període d’expansió. Miquel III de Rússia, amb un poder limitat d’entrada, iniciaria el procés de consolidació de la monarquia absolutista a Rússia, seguint el model del Basileus bizantí. D’aquesta manera, al contrari del seu antecessor del segle anterior, la mirada tsarista s’enfocava lluny del conflictiu front europeu i es fixava en la gran extensió de les estepes i boscos siberians. De fet, ja abans d’això, el 1604 els Stroganov havien ampliat el seu domini siberià en direcció sud, sotmetent els kazakhs i establint frontera amb l’imperi Otomà. El 1610 van realitzar les primeres labors d’exploració del territori limítrof de la Sibèria central, i finalment, el 1620, amb l’impuls tsarista i la constitució d’institucions administratives concretes per a Sibèria, començava la carrera cap al Pacífic.

 

La conquesta de la totalitat de Sibèria va posar sota control de Moscou una increïble font de recursos naturals i el domini sobre diferents tribus autòctones que acabarien russificades o exterminades. Aquesta conquesta permetria convertir el relativament pobre estat moscovita en un autèntic imperi rus. La demanda europea de pells s’havia incrementat i aquesta seria la principal activitat econòmica de l’economia moscovita. La caça es movia cada cop més cap a l’est, perseguint (i quasi extingint) la marta gibelina, una mena de fura de pelatge negre. A aquesta activitat se sumaven els productes fluvials, sobretot peix i oli animal. L’aventura siberiana la van dur a terme els cosacs armats i comerciants de pells, amb una petita presència de soldats regulars del tsar, tot i que aquest en general es desentenia dels progressos en direcció a l’est. La direcció de l’estat i els tractes amb els veïns europeus ocupaven la seva atenció, de manera que la llibertat d’acció dels cosacs i els agents dels Stroganov era absoluta, sempre que seguissin les bases de l’esquema tsarista, és a dir: forçar el jurament de fidelitat a la seva persona per part de tots els autòctons a la regió, l’aclamació del fet que tot territori explorat passava a la possessió de l’estat i del tsar, i la recol·lecció d’un mínim de pells o productes semblants com a tribut a les arques moscovites. Més enllà d’això no existia cap esquema o pla estipulat, i la presència de l’estat tan sols era present virtualment en la forma dels inspectors tsaristes. L’avanç per Sibèria era, doncs, supervisat per dues burocràcies connectades: la Duma (Consell), que a partir de 1650 es diria Cambra de les Adjudicacions, i el Sibirkii Prikaz (Departament per Sibèria), la primera a Moscou i la segona escampada per Sibèria en la figura de l’oficial. El Prikaz va néixer i créixer lentament, ja que el govern central no tenia un pla concret per a l’administració de Sibèria: només insistia en estar al dia dels progressos russos. No seria fins a partir de 1637 que aquest departament agafaria una embranzida important: els oficials del Prikaz estaven al càrrec del dia a dia de les operacions i passaven informes a la Duma. Aquests informes, a mesura que els exploradors s’allunyaven més i més sempre cap a l’est, podien trigar mesos a arribar, i això feia difícil qualsevol control estatal, encara que aquest existís.

 

Nombrosos departaments secundaris s’encarregaven de gestionar el servei postal, la diplomàcia, la religió i la seva difusió, la russificació de nadius... Els exploradors no avançaven completament desprotegits: existia aquesta logística, que els cobria les espatlles. L’avanç cap a l’est fou tremendament ràpid i ininterromput. Cap al 1634 ja havien superat els límits de la Sibèria central i entraven a l’oriental. El 1645 arribaven al mar d’Okhotsk. Finalment, cap al 1649 els exploradors cosacs veien les aigües del Pacífic, a quasi 10.000 km de casa. La navegació fluvial fou clau en la rapidesa de l’avanç: els grans rius asiàtics com el Ienissei, el Lena, el Iana i el Kolyma flueixen de sud a nord, però la infinitat de llargs afluents que els connecten van permetre recórrer enormes distàncies en un temps rècord.

 

Aquesta velocitat en la conquesta del territori té molt a veure amb factors que no es donaven als territoris conquerits i colonitzats per la resta de potències europees arreu del món. Tot i cobrir una extensió de terreny descomunal, la navegabilitat dels rius va permetre superar la «tirania de la distància», que, en comparació, va alentir considerablement l'avanç dels EUA cap al seu oest. L'absència de resistència local va permetre estalviar molt de temps: els autòctons d'ètnia mongola eren un grup de tribus seminòmades que pràcticament vivien en l'edat de pedra, i eren molt escassos en comparació a la grandària de Sibèria (l'arqueologia calcula una població de 100.000 habitants per una extensió de 10 milions de km quadrats). L'absència de competidors europeus també fou clau: Moscou no va haver de fer front a depredacions ni lluites per part d'altres potències que li disputessin el control del territori, com podia passar amb les incursions britàniques i franceses a l'Amèrica castellana.

 

Els exploradors que es dirigien cap a l’est no eren quatre gats que deixaven darrere seu una «terra de ningú»: a mesura que avançaven tot cobrint un front d’entre 400 i 700 km, entre els marges dels afluents deixaven darrere seu assentaments permanents en la forma de fortificacions estratègiques, els anomenats ostrogs, els autèntics centres del control i de la conquesta siberians. Això va fer de l’aventura colonial una conquesta permanent. Amb la conquesta va iniciar-se l’afluència cap a l’est de personal de diferents categories en clau migratòria, de vegades voluntària i, d’altres, forçada. Des de caçadors i comerciants de pells, encarregats estatals, treballadors qualificats, mercaders..., fins a presoners de guerra, dissidents polítics i religiosos, pagesos fugitius... Posteriorment a l’arribada al Pacífic, l’extensió de la conquesta es dirigiria cap al nord i sud del corredor central, que ja s’havia seguit durant els anys anteriors. L’oficial de més alt rang en els ostrogs principals era el voievoda, amb poder sobre la vida i la mort de tots els habitants del territori que se li havia assignat. Al voltant del voievoda s’articulava tot l’aparell administratiu, militar, policial..., i tan sols responia davant de Moscou i el Prikaz. Els voievodes solien ser de casa noble, però la resta de personal pertanyia als estaments militars, paramilitars, escrivans, clergues, oficinistes, etc. L’activitat quotidana consistia en l’extensió del cristianisme ortodox, el cobrament de tributs, la russificació i la defensa en general, però no pas el comerç, ja que això era monopoli dels Stroganov, i dels mercaders amb el seu permís. La conquesta era agressiva i en alguns casos sagnant: no hi havia excuses en relació al jurament de fidelitat al tsar i el pagament del tribut en pells. La política colonial estava enfocada a maximitzar els ingressos amb l’explotació animal, humana i territorial. Naturalment, cap generalització és universal: la major part d’enviats russos no eren explotadors brutals. Sovint eren homes (exclusivament homes) que se sentien cohibits, vulnerables i perduts en un immens territori hostil, lluny de casa. A mesura que s’anava coneixent la regió i s’hi dedicaven estudis cartogràfics i científics en general, més missions d’exploració i investigació es destinaven des de Moscou. En temps d’Aleix de Rússia (regna de 1645 a 1676), successor de Miquel III, els ingressos en pells, matèries diverses i productes de comerç des d’Orient van enriquir les arques moscovites i van propiciar la consolidació estatal i militar, així com la solidesa de l’imperi. En menys de 50 anys des que es reiniciés l’aparell de conquesta, tot Sibèria estava en mans russes per iniciativa dels comerciants de pells. El límit nord-oriental quedaria delimitat pel cosac Dezhnev, que navegaria des de l’Àrtic fins a creuar l’estret de Bering (amb Vitus Bering, navegant danès al servei del tsar) i dirigir-se al sud fins a la península de Kamtxatka, colonitzada el 1679.

 

L’expansió continuaria en direcció sud fins a penetrar en territori dels manxús i xinesos. D'aquesta manera, la Rússia tsarista havia aconseguit el que les potències europees havien intentat durant segles amb expedicions i aventures navals: va arribar a l'orient i va establir rutes comercials, tot superant el «tap musulmà» que s’interposava en la ruta de la seda i les espècies entre Europa i Àsia. Rússia ho havia aconseguit per terra, tot establint una ruta directa amb la Xina. La conca del riu Amur era la culminació de l’ambició pelletera russa, però els xinesos no estarien d’acord amb l’establiment de fortificacions al llindar o a l’interior del seu territori. Tot i les missions diplomàtiques que asseguraven que l’únic interès rus a la regió eren les pells, a partir de 1683 el govern xinès va ordenar als russos marxar de l’Amur, ordre que els russos no van complir. Expulsats per la força, els russos insistiren en reocupar les mateixes posicions, fins que una força encara superior els va expulsar de nou. Els russos no estaven preparats per defensar una posició tan llunyana, no encara. El 1687 l’ambaixador enviat des de Moscou amb plens poders per posar fi al conflicte tenia l’ordre d’accedir a qualsevol petició xinesa. El govern de Pere I el Gran no donava prioritat al teatre d’operacions sud-oriental, ja que les seves ambicions es centraven en els territoris fronterers a la mar Negra, i de tota manera tampoc disposava d’efectius militars per protegir una regió situada a un any de distància. Finalment, el 1689 es firmava el Tractat de Nértxinsk, que acordava la retirada russa de l’Amur a canvi de privilegis comercials amb la Xina, tot delimitant els marges del que seria el nou territori nacional rus.

 

A mitjan segle XVIII, Rússia aconseguiria una nova fita en arribar a Amèrica, des de la direcció oposada en què havien arribat la resta d’europeus uns 400 anys abans, i de nou per terra, salvant l'estret de Bering. La terra on van arribar (encara inexplorada per Europa) va rebre el nom de Alyeska (actual Alaska, significa «terra més enllà del mar»), i la tsarina Caterina I la Gran va atorgar a aquest territori la condició de colònia, de manera que, al contrari que Sibèria, no es consideraria territori nacional, sinó propietat particular de l'emperador. Els exploradors russos no s'aturarien aquí: van seguir navegant cap al sud seguint la costa fins a la Califòrnia castellana, on van topar amb funcionaris castellans que els van exigir la retirada, ja que per butlla papal aquell territori pertanyia a la corona espanyola. Però el russos eren ortodoxos i no obeïen el papa de Roma, sinó el patriarca de la Tercera Roma. Allò hauria pogut derivar en un enfrontament armat entre estats, una situació ben clàssica en els conflictes colonials entre potències europees, però ni Espanya ni Rússia tenien la capacitat militar per anar a la guerra entre elles (com anar de punta a punta de Europa?) ni per enfrontar-se a les colònies, o sigui que es va resoldre amb un pacte segons el qual els russos no navegarien més al sud de l’actual frontera del Canadà. També es va establir un tractat comercial pel qual les dues potències podrien fer tractes a través d’Amèrica. Així va néixer la Companyia Russo-Americana, a imitació de les companyies de les Índies britànica i holandesa. Finalment, el 1867 el tsar va vendre als EUA la colònia d’Alaska per uns 7 milions de dòlars de l’època.

 

Rússia va fer-se un lloc en la geopolítica europea gràcies als recursos ingents que va extreure del seu imperi, i des de principis del segle XVIII ja no es podia ignorar la casa dels Romanov com un actor al qual s’havia de consultar. «Aquella gent» de l’est, com se’ls coneixia dos segles abans, considerats ni europeus ni asiàtics, sinó «una altra cosa», havia arribat a erigir-se en imperi pels seus mitjans, gràcies a una idea que provenia de l’antiguitat clàssica, l’allargada ombra de la Roma imperial, la directora dels destins del món en la seva tercera generació, que havia aconseguit el que les altres dues sempre van somiar i mai van assolir: arribar a la «fi del món».

 

CARLES ROCABERT

 

 

Encetem aquest blog: L'OFENSIVA DEL TET

DUEL DE DECEPCIONS: L'OFENSIVA DEL TET

La guerra del Vietnam és de sobres coneguda, ja sigui pels mites populars i llegendes urbanes sobre el tema, o per la particular visió que Hollywood ha proporcionat del conflicte. Es tracta d'una guerra impopular, tant a fora com a dins del territori del seu principal actor, els Estats Units, i a la resta del món s'associa amb la derrota de la gran potència militar americana: la força més gran de la història, derrotada per una banda de camperols amb barret de palla i que anaven descalços per la jungla amb armes obsoletes.

Ni de bon tros. És cert que es va tractar d'una derrota per als Estats Units si entenem que els objectius bàsics de la seva participació en el conflicte no es van assolir, uns objectius que de fet sempre van ser molts ambigus: en el joc de polítiques de la Guerra Freda, el conflicte s'emmarca en l'etern enfrontament entre potències a través de tercers. Ja havia passat a Corea, amb un empat; es va repetir al Vietnam, i l’altra potència passaria pel mateix tipus de conflicte a l'Afganistan, en un joc macabre per tenir el dret a determinar el destí del món.

Al Vietnam es van enfrontar tres actors: el Vietnam del Nord, amb les seves forces armades de l'EVN (Exèrcit de Vietnam del Nord) i la força irregular del Vietcong (Vietnam Roig), la guerrilla popular comunista evolució del Viet-minh nacionalista anterior; el Vietnam del Sud i les seves precàries forces armades, o ERV (Exèrcit de la república de Vietnam), i, finalment, les forces armades dels Estats Units, en totes les seves branques (terra, mar i aire).

Oficialment, els dos únics estats en guerra eren els dos Vietnams. La presència dels Estats Units era a títol d'ajuda i suport a una nació aliada. Mai va declarar la guerra al Vietnam del Nord i la seva missió era estrictament defensiva. Els Estats Units van participar en el conflicte tant per una sèrie de motius diplomàtics com estratègics. El 1950 el líder comunista Ho Chi Minh va iniciar la seva guerra per expulsar els francesos del que era encara la seva colònia d'Indoxina i assolir la independència com a nació. La derrota francesa al camp de batalla va forçar la partició de l'Indoxina a la conferència de Ginebra en quatre països independents: Laos, Cambodja, Vietnam del Nord i Vietnam del Sud. La partició del Vietnam era, en principi, provisional, però acabaria sent de facto la causa del suport que cada una de les superpotències va donar a cada part: la URSS, a un nord comunista, i els EUA, a un sud capitalista. Quan el nord va iniciar la seva campanya d'unificació per la força (tot renunciant a la diplomàcia), els Estats Units es van veure obligats a intervenir en ajuda del sud, primer perquè, segons els acords de Ginebra, eren els garants de la independència del Vietnam del Sud; després perquè la política global americana era la d'evitar qualsevol tipus d'expansionisme comunista (Doctrina Truman), i finalment pel temor a l'anomenada «Teoria del dòmino», segons la qual un estat roig es propagaria cap als seus veïns fins a fer caure tota la regió.

D'entrada, els Estats Units mai van pretendre entrar en un conflicte obert amb les seves pròpies forces armades; a la segona meitat dels anys 50 el president Dwight D. Eisenhower va iniciar l'ajuda financera al Vietnam del Sud i l'enviament d'assessors militars per entrenar el seu exèrcit. El seu successor, John F. Kennedy, va potenciar la implicació americana tot augmentant tant la inversió com el suport militar, encara en termes de formació d'un exèrcit. El 1964, ja amb Lyndon B. Johnson a la presidència, el congrés va aprovar l'enviament massiu d’unitats militars a Vietnam del Sud, com a convidades del govern sudvietnamita en ajuda de les seves forces armades, sense cap declaració de guerra. Això responia als informes dels assessors militars sobre el terreny que feien patent que el Vietnam del Sud no seria capaç de defensar-se sol de l'agressió del nord, per raons sobretot estructurals de la societat sudvietnamita (bàsicament, una corrupció endèmica a totes les institucions i l'esperança que els EUA els ho solucionarien tot sense haver de fer cap esforç).

El general William Westmoreland, alt comandament per a les forces armades dels EUA a Vietnam del Sud, va seguir una estratègia de recerca i destrucció: ja que no podia envair el nord (no sense declaració de guerra, que la URSS no toleraria), va dedicar l'esforç militar a localitzar les cèl·lules del Vietcong i aniquilar-les, una estratègia de «recompte de baixes» que esperava provocar el dessagnament de les forces del nord i obligar-les a renunciar a la seva empresa. Aquesta estratègia va demostrar ser fatal en una guerra sense objectius clars, enmig d'una població civil en general apolítica, i contra un enemic disciplinat, determinat, altament preparat (tot i el menyspreu crònic americà de les capacitats dels vietnamites), i sobretot «sense rostre», que actuava com a guerrilla i es barrejava amb la població, que intentava acostar al seu bàndol. Tot això va dur a una sèrie d'excessos per part de les forces americanes (incapaces de destriar amic d'enemic) que a la llarga van convertir el conflicte en quelcom impopular a la resta del món i sobretot dins dels mateixos Estats Units.

A finals de 1967 ja hi havia prop de 500.000 soldats americans sobre el terreny, encarregats de dur a terme totes les batalles i escaramusses, mentre l’ERV es quedava darrere deixant la feina al seus aliats (amb excepcions com el cos dels Hac Bao ―«Panteres Negres»― i altres unitats d'elit); a causa de la complaença de l’ERV i el racisme americà respecte de les capacitats dels vietnamites, el pes del conflicte quedava totalment sobre espatlles americanes. No seria, però, fins al principi del 1968 que la imatge del conflicte dins la societat americana (hem anat al cul del món a fer la guerra d'un altre) començaria a deteriorar-se a gran velocitat. L’any 1968 marca el punt d'inflexió de la guerra: un dels dos bàndols va perdre la voluntat d'assolir la victòria encara que no es reconegués explícitament. El novembre del 1967, el president Johnson i el general Westmoreland van fer una conferència conjunta en què el general va anunciar efusivament que l'estratègia estava funcionant, que el nombre de baixes a les files del Vietcong i l’EVN estaven assolint xifres escandaloses (cosa que era certa, però això no demostrava res), que aviat l’enemic no podria mantenir l'esforç bèl·lic i presentaria la seva rendició. Westmoreland pronosticava que la guerra acabaria sens dubte en l'any entrant. El president Johnson estava encantat amb la feina del seu general i amic personal i amb el paper dels Estats Units com a garants de la llibertat a tot el món; el que Johnson no sabia era que Westmoreland vivia aliè al camp de batalla i que els seus informes eren més fruit dels seus desitjos que no un reflex de la realitat. El general inflava les xifres de baixes vietnamites, minimitzava les baixes pròpies, i sobreestimava l'efecte dels bombardeigs sistemàtics sobre Vietnam del Nord. La realitat era que el nord no només no s'havia afeblit, sinó que tenia més forces que mai: els seus recursos eren ingents, gràcies al suport xinès i soviètic; la seva voluntat estava intacta, i la seva confiança creixia. Westmoreland rebutjava els informes d'intel·ligència que no li eren convenients: les úniques dades reals havien de ser les seves. El general estava construint la seva pròpia llegenda, i no feia cap cas dels informes que anunciaven una gran concentració de tropes i recursos a tocar de la zona desmilitaritzada de la frontera. Westmoreland cometia el mateix error que 18 anys abans havia comès el general Douglas MacArthur a la guerra de Corea: també era un vell soldat egocèntric convençut de la seva pròpia infal·libilitat i de la veracitat de la seva llegenda, i va fer cas omís dels informes que alertaven de la gran entrada de tropes xineses al nord de Corea, que va donar un tomb decisiu a aquell conflicte; la història es repetia i Westmoreland estava més pendent del seu món de fantasia que de la realitat de la guerra.

El secretariat del partit comunista de Vietnam del Nord a Hanoi tenia un pla. Polítics i militars van elaborar-lo per llençar un gran atac decisiu que permetés guanyar la guerra i expulsar les «forces d'ocupació» americanes del sud, que ells intentaven alliberar dels imperialistes i els traïdors col·laboracionistes del sud, segons la seva visió. La doctrina política del nord considerava que estaven lluitant en una guerra d'independència, que no culminaria fins que tots els estrangers abandonessin el país i el poble fos alliberat del domini imperialista; ells no lluitaven contra el sud, lluitaven per «alliberar» el sud, un poble oprimit.

El Tet és com s'anomena l'any nou vietnamita, una festivitat que té lloc la nit del 31 de gener a l'1 de febrer, i que tradicionalment suposava un període de treva entre els dos bàndols. L'alt comandament va decidir aprofitar aquest moment de treva per atacar per sorpresa, a traïció. Durant mesos van infiltrar tropes, armes, municions i d'altres recursos per tot el sud, des de la ZDM fins a Saigon. Mantenint un altíssim nivell de disciplina i dedicació, es van preparar cèl·lules guerrilleres per tota la jungla del sud i sobretot a les ciutats, centres de concentració de les tropes americanes i de l’ERV. Una ciutat en particular va rebre una atenció especial: Hue. Aquesta era l'antiga capital imperial del Vietnam, amb la històrica ciutadella emmurallada amb el palau imperial, i un símbol identitari per a tot el país. Si Hue es sumava a la revolució, sens dubte la resta del país ho veuria com un senyal. A Hanoi no vivien aliens a les fantasies i desitjos irreals com Westmoreland: estaven convençuts que en el moment que es produís l'atac tindria lloc un aixecament popular que ajudaria a expulsar els americans, liquidar els traïdors i guanyar la guerra d'una vegada. Realment ho creien, però les úniques proves que tenien que això pogués succeir provenien més de la seva imaginació que de proves reals. Es va preparar una enorme bandera amb els colors del Vietnam unit més una estrella comunista per hissar-la a la ciutadella, per tal que assenyalés l'hora de l'alçament popular imaginari. El líder comunista Ho Chi Minh (literalment «el que il·lumina», nom real Nguyen Ay Qoc) va gravar un missatge per a ser retransmès per la ràdio a tot el sud, per tal de cridar les masses a alçar-se contra l'opressor.

La nit del 31 a l'1 va començar l'ofensiva del Tet a tot el Vietnam del Sud. Més de 80.000 tropes de l’EVN i el Vietcong van atacar les posicions americanes i de l’ERV a pràcticament totes les ciutats del sud, la qual cosa era una novetat per als dirigents aliats, ja que fins a aquell moment tots els combats havien tingut lloc als camps i a la jungla, on el Vietcong no era rival per a la potència de foc americana i les seves tàctiques de combat regular. La majoria d'atacs van aconseguir la sorpresa total: un gran nombre de funcionaris del govern del president del sud, Nguyen Van Thieu, foren executats, incloent-hi alcaldes, policies, administradors i encarregats de les relacions amb les forces aliades. A Saigon, unitats del Vietcong van aconseguir penetrar el perímetre de l'ambaixada dels Estats Units, però en contra del mite que es va difondre no van aconseguir entrar a l'edifici: foren abatuts al pati exterior mentre hi carregaven en contra, però el simple fet que arribessin tant lluny ja va suposar un xoc per als representants americans. Westmoreland es va vanar que aquesta acció era esperada, que sabien que tindria lloc i estaven preparats, però la sorpresa va ser total i la confusió, profunda. Per als mitjans i els polítics dels EUA les paraules del general encara podien tenir credibilitat, però els periodistes de tot el món que hi havia sobre el terreny informaven d'un panorama molt diferent, altament tràgic, caòtic, i sobretot molt revelador. La força militar més poderosa de la història havia estat agafada per sorpresa i havia sofert un revés tàctic: la guerra no estava a punt d'acabar encara que Westmoreland s'entestés a dir que això era un cant de cigne per part del nord, un últim atac suïcida, que estaven preparats i que la resposta americana havia refusat l'atac en un parell de dies. És cert que l'ofensiva del Tet va ser un fracàs militar per al Vietnam del Nord: després de la sorpresa incial les forces americanes s'havien sobreposat i contraatacat, i des de Saigon a totes les altres poblacions del sud el Vietcong s'havia retirat amb greus baixes. Amb una excepció: Hue. Allà l’EVN havia conquerit la ciutat sencera, la bandera del Vietnam comunista onejava sobre la ciutadella medieval, i les tropes aliades resisitien recluses en petites bosses al nord i sud de la ciutat, que estava de fet en mans de l’EVN i el Vietcong. Política i militarment l’ofensiva no havia assolit els seus objectius: no es van conquerir el total de ciutats del sud, no es va produir cap alçament popular (més aviat el contrari), i havien rebut una pallissa, però l'important ara era el factor psicològic; mentre la segona ciutat del sud estigués fermament en mans de l’EVN i la bandera comunista onegés a plena vista, aquesta imatge convenceria una gran part dels que encara donaven suport a la guerra als EUA que calia estar en contra d'aquesta. La guerra no estava acabant, els EUA no estaven guanyant, els polítics estaven mentint, i els joves americans estaven morint en un conflicte cada cop més incomprès. Moltes caretes van caure amb l’ofensiva del Tet, principalment la del general Westmoreland, el qual molts congressistes, senadors i membres del gabinet a la Casa Blanca van passar a qüestionar obertament, i fins i tot a criticar el president per mantenir una confiança cega en ell. El període que va del gener al març de 1968 va veure créixer el rebuig a la guerra en l'opinió pública americana fins a quintuplicar-se a totes les escales de la societat; les imatges dels marines ferits, la destrucció, i sobretot la duració de la batalla, van convèncer molta gent que aquesta guerra era quelcom negatiu.

La reconquesta de Hue va costar 24 dies. El gruix de l'esforç comunista s'havia bolcat en aquesta ciutat. Més de 5.000 soldats de l’EVN i el Vietcong s'atrinxeraven als edificis i soterranis, i un cop va ser patent que l’ofensiva havia fracassat, Hanoi va decidir que l'únic guany que podien treure de tot això era el psicològic: com més temps mantinguessin Hue en el seu poder, més influiria aquest fet en l’opinió pública americana i del món. El primer contraatac aliat va ser un desastre: dins la ciutat encara hi havia contingents de tropes, altament superats en nombre; al nord de la ciutat, dins de la ciutadella, el general sudvietnamita Ngo Quang Truong i unitats d'elit dels Hac Bao van mantenir la posició atrinxerats a les seves casernes i fins i tot van ser capaços d'ampliar el seu perímetre, però no serien capaços de fer-hi més ells sols. Al sud (Hue està dividida en dos per un riu, el Huong, amb la ciutadella al nord i la ciutat moderna al sud), el contingent de marines americans, debilitat per la marxa de les unitats de l’ERV que es trobaven de permís amb motiu del Tet, també es va veure aïllat i sotmès a una gran pressió. Els comandaments americans van exigir un contraatac immediat, aliens a la realitat que els oficials sobre el terreny els transmetiten. Per al comandament era impossible que hi hagués tantes tropes del nord a Hue; consideraven que no podien ser més de 200 o 300, i acusaven de covardia els oficials reticents a atacar, quan de fet es veien superats en nombre de 20 a 1. El contraatac es va produir, i va ser un desastre; l'intent de creuar el riu i enllaçar amb el contingent del general Truong va suposar l'aniquilació de tota una companyia de marines. Els informes no van convèncer el comandament, que exigia recuperar la ciutat immediatament. La síndrome Westmoreland afectava també els comandaments a Vietnam, que no creien que el nord fos capaç d'ocupar una ciutat de 100.000 habitants i molt menys de plantar cara als marines dels Estats Units. Però això no era una batalla a camp obert, amb ampli suport logístic, potència de foc superior i objectius desprotegits; això era combat urbà contra un enemic molt ben equipat i disciplinat, en superioritat numèrica i determinat a resisitir fins a morir. Qualsevol militar sap que no hi ha res pitjor que l'entorn de combat urbà, un entorn tridimensional en què les línies de front mai són segures i la visibilitat es quasi nul·la. L'última vegada que les forçes americanes havien vist combat urbà fou a Seül el 1950 durant la guerra de Corea. Els marines no estaven preparats per a aquesta eventualitat.

Passats tres dies de l'ocupació, el comandament va començar a adonar-se que la situació era greu: els diaris americans tenien coneixement del que succeïa a Hue i els titulars eren alarmants. Westmoreland seguia optimista i jovial, fins i tot davant les preguntes inquisitives dels periodistes. Segons ell, tot estava previst, era un atac suïcida, la guerra estava guanyada, Hue es recuperaria en un parell de dies. El comandant Ernie Cheatham va ser enviat a Hue amb reforços per fer-se càrrec de la situació. Cheatham era un veterà de la guerra de Corea que no es feia il·lusions: aviat va veure que el seu contingent reforçat era insuficient per reconquerir la ciutat. Analitzant la situació, va deduir què era el que necessitava: potència de foc i tàctiques de guerra urbana. Va aconseguir tots els tancs i canons portàtils que va poder, va desenterrar un vell manual de guerra urbana dels marines i en una petita sessió educativa a la seva caserna de la universitat de Hue va informar els seus oficials de companyia de què havien de fer. Cheatham no era un comandant que es quedés darrere dirigint tropes: ell ho feia des de la primera línia, i era molt apreciat per això. Amb el seu contingent combinat d'infanteria i vehicles cuirassats va començar la reconquesta de la ribera sud de Hue, tot mantenint-se fora dels carrers, avançant de casa en casa fent forats als envans, combatent habitació per habitació. La batalla resultant fou la més cruel i sagnant de tota la guerra del Vietnam.

Amb els marines al sud de la ciutat, l'exèrcit dels Estats Units va iniciar el seu atac des del nord, però mai va aconseguir superar les defenses de l’EVN i penetrar a la ciutat, per a vergonya dels comandaments. Amb la ribera sud reconquerida una setmana després per part dels marines (amb centenars de baixes), l'únic punt d'accés a la ribera nord era a través del tros de ciutat que es trobava sota control del general Truong. Un nou contingent de marines i un nou comandant, Hugh Thompson, que al contrari que Cheatham no havia vist mai acció, foren enviats al sector de les tropes sudvietnamites. La ciutadella era molt diferent de la ciutat moderna, amb edificis de pedra massissa difícil de foradar i el contingent més important de forces de l’EVN. El primer intent d'enllaçar amb la ribera sud fou un fracàs total: Thompson repetia els mateixos errors de la setmana anterior, avançant pel carrer a plena vista amb escàs suport de vehicles cuirassats. El nombre de baixes era alarmant. Tot i que va presentar la seva dimissió, aquesta no fou acceptada, i va rebre l'ordre de reconquerir Hue d'una vegada: la batalla ja durava massa pel gust dels americans. Thompson va proposar que, enlloc d'enfrontar-se cos a cos amb l'EVN, el que haurien de fer era bombardejar la ciutat. El comandament, reticent al principi a bombardejar una ciutat sudvietnamita d'alt significat històric, va deixar els seus prejudicis a banda i va accedir-hi. La ciutadella va rebre foc d'artilleria terrestre, d'artilleria marina (Hue és prou a prop de la costa perquè un canó naval hi arribi), i bombes aèries de caiguda lliure. Tot i això l'EVN va resistir a les runes durant 10 dies més. Des de l'inici de l'ofensiva, qualsevol consideració cap als civils fou secundària per a ambdues parts: més de 10.000 civils van morir només durant la batalla per Hue.

Finalment, amb el sector nord pràcticament reconquerit, el comandament nordvietnamita va ordenar la retirada de la ciutat i del camp circumdant. La bandera comunista fou retirada i, en el seu lloc, per a fúria i indignació de les tropes americanes, es va hissar la del Vietnam del Sud, en comptes de la de barres i estrelles americana. La correcció política obligava: els marines no havien conquerit la ciutat, sinó que l'havien alliberat i retornat al seu propietari, el govern de Vietnam del Sud.

L’ofensiva del Tet va suposar una decepció per als dos bàndols enfrontats. Ni els més optimistes del moment podien parlar de victòria sense sentir una esgarrifança a l’esquena, als dos costats. Per a Hanoi, l’ofensiva havia suposat més de 20.000 baixes per tot el sud (3.000 d'aquestes, només a Hue); no s'havia produït cap alçament popular, més aviat el contrari; la guerra no havia acabat, i la seva idea que el sud estava desitjant ser «alliberat» es va esvair. Per als Estats Units va suposar unes 1.500 baixes per tot el país, una proporció en el «recompte de baixes» que feia somriure el general Westmoreland; però l’opinió pública americana va obrir els ulls i va perdre la confiança en els seus polítics; els contraris a la guerra es van multiplicar per tot el pais, incloent alguns mitjans que fins aleshores havien donat suport al govern i a la guerra. En aquest aspecte, Hanoi va triomfar. Alguns congressistes demanaven obertament el cap del general Westmoreland, que fou finalment destituït (oficialment «transferit», per evitar-li el deshonor) el juny del 1968 i substituït pel seu segon, el general Creighton Abrams. El president Lyndon B. Johnson, fastiguejat per la situació i el suport perdut, va renunciar a presentar-se a la reelecció, i aquell any veuria accedir a la presidència a Richard Nixon. El nou president havia guanyat en part per la seva idea d'aconseguir, més que la victòria, una «pau honorable». Volia posar fi al paper dels Estats Units en el conflicte i fomentar la «vietnamització» de la guerra, és a dir, que les forces de l’ERV adquirissin més paper i amb el temps portessin a terme totes les operacions de la seva autodefensa, sense suport americà. Cap al 1973 ja no quedaven tropes americanes sobre el terreny, i el corrupte règim sudvietnamita i el seu incapaç exèrcit van acabar per caure davant l'EVN i el Vietcong el 1975.

L’any 1968 i l’ofensiva del Tet van representar el punt en què als dos bàndols els va caure la bena dels ulls i van veure que el conflicte no aniria en la direcció que ells volien. El nord va entendre que no unificaria el país sense conquesta i repressió, i els EUA van entendre que aquell tipus de guerra irregular, asimètrica, que no era la seva guerra de bon començament, no es podia guanyar.

CARLES ROCABERT