LA SÍNDROME DEL 41

 

LA SÍNDROME DEL 41

Les dues guerres mundials van marcar un abans i un després en l'organització de l'ordre mundial tal com s’havia establert des de feia al menys quatre segles. La Primera Guerra Mundial (o Gran Guerra) va suposar la desaparició de diversos imperis europeus i una transformació política mai vista des de la Revolució Francesa. Aquests canvis donarien pas a la continuació d'aquesta mateixa guerra a la Segona Guerra Mundial. Aquest segon conflicte provocaria canvis encara més profunds i conseqüències que s'arrosseguen fins als nostres dies.

En començar el segle XX, l'ordre mundial estava determinat pel predomini europeu. Més de la meitat del planeta es regia per les lleis provinents dels imperis europeus, uns imperis permanentment enfrontats entre ells des de l'inici de les conquestes ibèriques, cinc segles abans. L'imperi britànic era el gran colós mundial. Gairebé una quarta part del planeta es trobava sota la llei britànica o hi tenia algun lligam. El seguien l'imperi francès i l'holandès i, ja a més distància, l'imperi rus, que ocupava una tercera part d'Àsia. Imperis colonials menors com el portuguès, el belga i l'espanyol encara tenien algunes possessions a l'Àfrica. Finalment, hi havia els imperis continentals d'Alemanya i Àustria-Hongria, amb unes poques i petites possessions a l'Àfrica i l'Àsia. La disputa pel predomini a Europa, en les vessants política, comercial, cultural i, sobretot, de seguretat, portaria a l'esclat de la Gran Guerra.

Dels països europeus que també eren un imperi, Alemanya n’era el més jove. Es va formar quan els petits estats alemanys es van unificar amb el regne de Prússia el 1871, un cop acabada la guerra Francoprussiana, amb derrota francesa. A partir d'aquell any va regnar una fràgil pau a Europa. Gairebé totes les cases reials europees estaven emparentades, i França era l'única república europea. Acabada la Gran Guerra, el mapa polític d'Europa i el món havia canviat radicalment: tres imperis europeus havien desaparegut, el Segon Reich alemany s'havia convertit en una república fràgil i poc respectada, Àustria-Hongria s'havia dividit en una dotzena d'estats, i l'imperi rus havia desaparegut i també s'havia fragmentat. Mentre França i el Regne Unit podien cantar victòria i passar a ser els dos imperis predominants sense disputa (juntament amb l'holandès, més modest), Europa es trobava fragmentada en una miríada de nous estats, sovint mal avinguts, una Alemanya ressentida i venjativa, una Rússia caòtica i una Itàlia frustrada. Però el canvi més important fou el politicosocial. El vell ordre de l'aristocràcia governant havia quedat destruït i s'havia obert la porta a moviments que sense la guerra mai haurien tingut l'oportunitat de passar a primera fila: el feixisme i el comunisme. El model de govern liberal supervisat per monarquies constitucionals es considerava un fracàs. El poder polític en mans de gent de noble casta que tenia reservat aquest poder per naixement i tradició va veure com nouvinguts del carrer i de les classes més baixes aconseguien accedir a la governació.

El primer cas fou la implantació d'un govern comunista a Rússia. Aquest esdeveniment no hauria sigut mai possible sense el caos de la guerra. Fins al 1914 el tsar Nicolau II va exercir un poder indiscutit a tot l'imperi rus i va ser un dels actors principals de la política europea. El 1917, el curs de la guerra havia esmicolat tant la seva reputació i havia posat el país en una situació tan delicada que va haver d'abdicar en favor d'un govern de diversos partits civils. Aquell mateix any, mentre la guerra es feia pitjor per a Rússia, els bolxevics de Vladimir Il’ič Ul’janov, conegut com a Lenin, van assolir el poder sota la promesa d'acabar la guerra, fet que implicava la rendició incondicional. Es va implantar un règim comunista a l`últim país europeu que Marx hauria previst: no es va esdevenir a l'Anglaterra industrialitzada, sinó al país més endarrerit i més agrícola d'Europa. Dins del caos subsegüent, les minories de l'imperi rus es van independitzar: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, la Polònia russa, Ucraïna, Geòrgia, i Armènia. La immediata guerra civil entre el recentment creat Exèrcit Roig i els monàrquics de l'exèrcit blanc va portar a una dura reconquesta d'Ucraïna, Geòrgia i Armènia, i a un intent fracassat amb Polònia. Amb la victòria comunista naixia la URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), que esdevindria un actor principal durant la resta del segle.

A Itàlia va néixer un moviment sortit directament de les trinxeres de la guerra: el feixisme. Gabriele D’Annunzio en fou l’inspirador inicial. Aquest escriptor era un aventurer amant de la guerra i l'ultranacionalisme que creia en la força per resoldre-ho tot, però el que va convertir el feixisme en un partit polític i li va donar l'impuls necessari fou Benito Mussolini, que va arraconar D'Annunzio i va concórrer a les eleccions nacionals. Itàlia havia lluitat al bàndol dels vencedors, però la massa de soldats que havia patit de tot i més durant la guerra va considerar el guanys que en va obtenir com un insult al seu sacrifici i, sobretot, com un fracàs rotund de la classe governant liberal. Així va néixer el mite de la «Victòria robada». Aquest gruix d'exmilitars que havien sortit de la guerra amb un profund sentiment de germanor i de frustració política va donar l'impuls polític a un partit feixista que prometia acabar amb el liberalisme i el socialisme, i que es proposava posar Itàlia al lloc que li corresponia entre els grans. A través de l'activisme, la violència contra els rivals polítics, i un cert suport dissimulat des de la casa reial, Mussolini va accedir al càrrec de primer ministre el 1922. Tot seguit va prohibir l'oposició política i va crear, de fet, el primer estat feixista.

Feixisme i comunisme van passar a ser, juntament amb el liberalisme democràtic, les grans opcions polítiques que es disputaven l'ànima d'Europa. Deu anys més tard, Alemanya esdevenia un estat feixista amb l'ascens d'Adolf Hitler al càrrec de canceller. Un any després, a la mort del president de la república, Hitler fusionava els càrrecs de canceller i president en un de sol, el de Führer, el líder suprem indiscutit. A menys de quinze anys d'acabada la Gran Guerra, Europa quedava de nou sota disputa. En lloc de monarques imperials (i un president), ara es disputaven l'hegemonia continental les democràcies liberals, representades sobretot pel Regne Unit i França, el països feixistes o autoritaris de dretes, essent-ne Itàlia i Alemanya els principals (també Polònia, Hongria i Romania basculaven entre dreta i ultradreta),  i un país comunista en solitari, que era la URSS. A l'altra banda de l'Atlàntic, el Estats Units d’Amèrica observaven aquest joc a tres bandes des d'una posició d'aïllacionisme total. El seu paper a la Gran Guerra havia sigut decisiu, però residual, si més no en l’àmbit militar. L’entrada a la guerra fou impopular, i va comportar un greu desgast polític per al president Woodrow Wilson. Tot i que va suposar un important impuls per al paper dels EUA en l'organització de l'ordre mundial, a més d'un important enriquiment, la tendència social i política en general seguia essent aïllacionista i propensa a mantenir-se fora del rebombori europeu. D'aquesta manera, tot i que van sortir debilitades de la Gran Guerra, França i, sobretot, el Regne Unit van seguir marcant el ritme de la política mundial.

Aquest ordre mundial se'n va anar en orris quan l'Alemanya nazi va envair Polònia l'1 de setembre de 1939. La seva agressiva política de conquesta l'havia dut a annexionar-se Àustria, a remilitaritzar el Ruhr, i a fer-se seva una important part de Txecoslovàquia. Tot això va ser possible perquè les democràcies occidentals van intentar contemporitzar amb Hitler per evitar l'escalada de tensions, que podia portar de nou a la guerra. Li van tolerar totes aquestes accions esperant que es quedés satisfet en algun moment, però quan va començar a mostrar interès en Polònia va quedar clar que mai en tindria prou, i Polònia va passar a ser una línia vermella que significaria la guerra. Hitler va cometre un error de càlcul quan va pensar que no s'atrevirien a declarar-li la guerra i va dur a terme la seva invasió, fet que va donar peu a l'inici de la Segona Guerra Mundial.

Fins aquell moment, el feixisme i el comunisme havien estat enfrontant-se mentre les democràcies s'ho miraven més o menys des de fora. Les disputes ideològiques, les amenaces verbals i les promeses de guerra se succeïen constantment entre l'Alemanya de Hitler i la URSS de Stalin. Aquesta disputa ideològica va arribar a les mans per primer cop a la Guerra Civil Espanyola, quan el nazisme alemany, el feixisme italià i les seves variants ibèriques, i el comunisme i el socialisme en totes les seves variants es van enfrontar a matadegolla a través de tercers mentre les democràcies intentaven fer veure que no passava res tot veient com queia la jove i fràgil democràcia espanyola.

Que l'ordre mundial tornaria a estar en disputa en breu era quelcom que tothom preveia. Europa seguia sent el centre del món i el que hi passés arrossegaria a la resta, volguessin o no. La URSS s'havia mantingut aïllada del món sota el concepte ideològic del «socialisme en un sol país». És a dir, la URSS renunciava a expandir el comunisme pel món mentre construïa un perfecte estat socialista que després podria ésser exportat arreu del món. Amb aquesta idea, la URSS es va convertir en un estat aïllacionista, igual que els EUA. Des del 1922 havia passat de ser un estat de predomini agrícola i rural a ser un estat industrialitzat i molt més urbà, però seguia estant endarrerit segons els estàndards occidentals. Per aquest motiu, la URSS tenia un cert complex d'inferioritat, no visible però present, i un sentiment generalitzat de ser la víctima d'una agressivitat constant per part dels estats occidentals. Des del seu naixement com a estat als anys vint havia hagut de suportar la repulsa i el menyspreu de la majoria de països del seu voltant. Aquesta agressivitat va convergir en un dirigent polític psicòtic i paranoic: Josif Džugašvili, conegut com a Stalin i georgià d'origen. Stalin va modelar l'estat soviètic segons la seva mentalitat. A través del terror institucional va construir un estat paranoic que es trobava sota una amenaça constant, aïllat del món i menyspreat per tots els altres països.

Tothom esperava una gran conflagració entre els estats feixistes i la Rússia comunista, amb tots dos països inclosos. Per això l'estiu de 1939 tothom va quedar sorprès amb l'anunci del pacte Molotov-Ribbentrop, que suposava una entesa entre l'Alemanya nazi i la URSS. Aquest pacte era una aliança per repartir-se Europa, i també un tractat de no-agressió entre tots dos blocs. Tothom, fins i tot dins dels països mateixos, va quedar parat, sobretot després d'anys de retòrica bel·licista per part de totes dues bandes. Aquest pacte entre un dirigent que creia que el futur d'Alemanya passava per l'extermini dels eslaus i un dirigent que veia conspiracions i traïdors per tot arreu ha estat motiu de debat fins als nostres dies. Hitler ja havia previst la seva invasió de Polònia en aquell moment. Possiblement volia cobrir-se les espatlles si les democràcies realment li declaraven la guerra. Al mateix temps, la URSS era la següent en la seva agenda. La seva gran guerra racial sempre havia tingut Rússia al punt de mira i Polònia es trobava a a mig camí. Treure-la del mig posava la seva frontera a tocar de la URSS per a una futura invasió. A Stalin li convenia aquest pacte, perquè estava decidit a recuperar els antics territoris de l'imperi rus per la força, i necesitava una Alemanya inactiva en aquest aspecte. Segons el pacte Molotov-Ribbentrop (que eren els respectius ministres d'extreriors), Alemanya i la URSS es repartirien Polònia. Unes dues setmanes després de l'inici de la invasió alemanya, la URSS atacaria per l'altre front i el país cauria en un moviment de pinça. També es preveia que la URSS conquerís els tres estats bàltics, Finlàndia i Romania amb el consentiment alemany. I l'estat soviètic aportaria material a Alemanya per a la seva indústria bèl·lica. Stalin tenia l'esperança que els nazis i els occidentals es destruirien mútuament, mentre ell tindria via lliure per ampliar l'espai soviètic.

Els EUA tenien el seu propi maldecap al Pacífic: el Japó havia iniciat una política d'expansió agressiva que xocava directament amb els interessos americans. L'ocupació de Corea i Manxúria per la força fou un primer pas. La invasió de la Xina el 1937 va portar a un enfrontament diplomàtic directe amb els EUA. El pla japonès preveia la construcció d'un imperi asiàtic sota la seva batuta, i també l’obtenció d’un territori ple de recursos per a la seva assedegada indústria. El Japó importava el 90% dels recursos que necessitava. Això provocava un sentiment de vulnerabilitat i d'injustícia, ja que els imperis europeus treien el recursos que volien per a les seves metròpolis. El pla expansionista japonès xocava directament amb l'imperi Britànic a l’Índia, amb el Francès a Indoxina, i l'Holandès a Indonèsia (Índia holandesa). També amb els EUA, que tenia les Filipines com a colònia de facto, i que aspirava a convertir la Xina en el seu major mercat a ultramar. El Japó no es podria englobar en l'àmbit feixista, o ni tan sols d'ultradreta: era quelcom particular, una monarquia imperial amb idees de grandesa, marcada per una gran història militar i l'herència del bushido, el codi del guerrer. De tota manera, el Japó es va alinear amb les potències feixistes europees per fer front a la pressió americana i a la soviètica en les seves aspiracions imperials. Així va néixer l'eix Berlín-Roma-Tòquio.

A Europa, després de la desfeta polonesa, Alemanya va derrotar França el maig de 1940 i va expulsar les forces britàniques del continent. La victòria havia sigut ràpida i inesperada (fins i tot per als alemanys), i significava que Hitler, juntament amb Mussolini, tenia via lliure per fer amb Europa el que volgués. Quan va quedar clar que la Gran Bretanya no es rendiria i que seguiria aguantant com bonament pogués, Hitler va centrar la seva atenció en la URSS. La seva guerra sempre havia sigut a l'est. Al seu llibre Mein Kampf pregonava la necessitat racial alemanya de conquerir tot el territori europeu fins als Urals, així com la destrucció de la raça eslava inferior (entre altres coses). Decidit a trencar el pacte de no-agressió, va començar a planejar la invasió més gran de la història el desembre de 1940. Un any abans, la URSS havia  envaït Finlàndia amb l'excusa d'un atac inventat per «retornar» aquest territori a la Unió Soviètica. Els resultats militars foren molt pobres: el finlandesos van resistir durant més de 100 dies (tot i que els soviètics no preveien ni una setmana) i van causar una autèntica massacre. Van provocar unes 250.000 baixes a l'Exèrcit Roig. No obstant aquesta resistència, que va ser l'admiració del món, la diferència de recursos i de població va provocar finalment la rendició finesa i una pau de circumstàncies. Finlàndia es mantenia independent, però perdia trossos significatius del seu territori. Aquesta guerra (anomenada la Guerra d'Hivern) va mostrar a Hitler que l'Exèrcit Roig no era tan temible com es pensava, i li va fer creure que Rússia no seria un rival tan dur si atacava aviat.

L'any 1941 és un any decisiu en molts aspectes. Fins aquell moment el conflicte era realment un grup de conflictes que anaven i venien. A Polònia la guerra havia començat i acabat; a França també, quan es va rendir; el conflicte amb la Gran Bretanya realment tenia lloc fora d'Europa, a les aigües de l'Atlàntic i al nord d'Àfrica; els Balcans havien caigut de seguida, i Noruega estava ocupada. Amb una Gran Bretanya continguda amb molt més del que podia abarcar sola (assetjada a l'oceà, intentant mantenir el canal de Suez, i també en guerra amb el Japó a l'Àsia), era el moment de centrar l'atenció en Rússia. La URSS vivia al marge del conflicte europeu. Després del fiasco de Finlàndia havia conquerit els tres estats bàltics sense problema, i ara centrava la seva atenció en Romania. Stalin estava convençut que ho tenia tot apamat: va organitzar una nova purga d'oficials a l'Exèrcit Roig que va liquidar (literalment) dues terceres parts dels oficials veterans i els va substituir per sang nova,  «políticament fiable». La Rússia estalinista era un estat que buscava traïdors i «contrarevolucionaris» constantment. Situar-se un mil·límetre enfora de la línia oficial podia suposar la condemna al gulag o a la mort. Hitler va passar tota la primera meitat de 1941 organitzant la major força d'invasió mai vista: més de 4 milions d'homes, 5000 tancs i uns 3000 avions, entre alemanys, italians, hongaresos i romanesos. A poc a poc els va anar situant a les fronteres amb la URSS. Els serveis secrets soviètics van captar tot aquest moviment. Els informes eren cada cop més nombrosos: parlaven de concentració de tropes, de vols de reconeixement descarats a l'interior de la URSS, de més i més acumulació de material bèl·lic des de Romania fins a la frontera nord amb Noruega. Stalin no en volia saber res: el paranoic que veia una conspiració en tot creia que tot plegat era una maniobra britànica per empènyer russos i alemanys a la guerra. La línia oficial deia que tot seguia en ordre: informar o suggerir res sobre un atac alemany era punible amb el gulag. La línia favorita de Stalin era «no s'hi atreviran», i va ordenar no obrir foc sobre els avions de reconeixement alemany ni fer res que pogués provocar una reacció alemanya. Stalin no era precisament ximple: la concentració de tropes era evident, però ell creia que Hitler només volia fer una demostració de força per obligar-lo a renegociar el pacte Molotov-Ribbentrop en condicions més favorables. En aquell moment la URSS seguia enviant matèries primeres a Alemaya, tal com estava acordat. Stalin creia que, arribat el moment, podria negociar una entesa amb Hitler fent un parell de concessions, i tot resolt.

El diumenge 22 de juny de 1941, a les 4.00 AM, va petar tot. Alemanya i els seus aliats van creuar la frontera i van iniciar la invasió sense prèvia declaració de guerra. El xoc fou total i brutal, ja que la línia oficial deia que no passava res: la invasió va agafar a tothom desprevingut. Com que era diumenge tots els oficials estaven de lleure al camp o amb la família. Els soldats de l'Exèrcit Roig no anaven ni armats, i tot el material bèl·lic seguia empaquetat als magatzems. L’exèrcit estava armat només al districte sud, a Ucraïna, ja que es preveia la invasió de Romania. De tota manera, la notícia va suposar un xoc brutal per a la societat soviètica. La guàrdia fronterera va resistir durant unes hores, però va ser esborrada del mapa. Totes les grans ciutats, des de Leningrad (Sant Petersburg) fins a Sebastòpol, van rebre bombardejos indiscriminats. La política nazi de no tractar ningú com a ésser humà va fer possibles les primeres notícies de massacres brutals. Stalin mateix va patir una crisi nerviosa de la qual no es recuperaria en setmanes. El desgovern, la falta de preparació, les purgues, tot va contribuir que els alemanys avancessin per tot el territori de forma imparable durant setmanes. A la Gran Bretanya es va considerar una notícia tremenda: Churchill mateix va dir «ja no estem sols». Ara la Gran Bretanya i la URSS eren aliats de facto, però les coses encara trigarien molt de temps a posar-se al seu favor. A l'octubre, els alemanys havien conquerit Minsk i Kíiv, havien posat setge a Leningrad, i estaven a les portes de Moscou. La URSS no va caure en aquell moment per una sèrie de factors. El primer, els errors en la direcció de la guerra per part de Hitler: mentre els seus generals consideraven que la clau per conquerir la URSS era Moscou, no només per ser la capital si no també perquè era un gegantí nus ferroviari, de carreteres i fluvial pel qual es rebien i distribuïen recursos per tot Rússia, Hitler considerava que la clau de l'èxit consistia en l'ocupació d'Ucraïna i el Caucas pels seus valuosos recursos de gra i petroli, i la de Leningrad, al nord, per ser la pàtria espiritual del bolxevisme. Aquesta visió va suposar una desviació de recursos i esforços militars en direccions oposades al que era realment l'objectiu més important (a Ucraïna i als països bàltics el nazis van ser rebuts com alliberadors, però no trigarien a fer bons els soviètics: un altre greu error). Un altre factor va ser que Stalin es recuperés de la seva crisi i es posés al capdavant de l'Exèrcit Roig: tot i ser un psicòpata, entenia el que motivava la gent. Es va negar a abandonar Moscou quan l'exèrcit nazi ja era als afores de la ciutat (per donar exemple), va treure els generals més veterans del gulag i els va tornar al comandament, els va donar carta blanca (al contrari que Hitler) per fer la guerra a la seva manera, sense immiscir-s’hi, i els va proporcionar tots els recurssos que necesitessin quan els demanessin. Finalment, es va dirigir al poble rus. Gràcies a la propaganda soviètica, la gent el seguia veient com un dirigent competent, «el gran timoner», i quan va parlar per la ràdio s’hi va dirigir no com a «camarades», sinó com a «els meus germans i germanes, fills de Rússia». Stalin comprenia que havia d’apel·lar al sentiment nacional, que era de fet un anatema per al comunisme. Va referir-se a les grans gestes dels tsars i els generals del passat, un passat que fins aquell moment es considerava obsolet. Amb el seu marcat accent georgià, que mai va perdre, va encendre els ànims de la gent i la voluntat de resistir. L'Exèrcit Roig va contraatacar i els nazis es van retirar de Moscou, però passarien quatre anys més fins a la victòria final, que va suposar la devastació total de la Rússia europea i la mort d’un de cada cinc homes russos, fet que va comportar un desnivell demogràfic que s'arrossega fins avui.

A Amèrica, els EUA miraven amb preocupació i desinterès a parts iguals el que passava a Europa i l'Àsia. La mentalitat aïllacionista encara estava molt marcada; ningú considerava que haguessin que ficar-se en els merders europeus, i encara que miressin amb simpatia la resistència britànica, no volien ni sentir parlar de guerra. El president Franklin Delano Roosevelt (partit demòcrata) era molt conscient que, si la Gran Bretanya queia, les coses es posarien molt difícils per als EUA en el futur, a més del que estava passant a l'Àsia. Qualsevol proposta d'entrar a la guerra europea era tabú: el congrés mai ho aprovaria i, sobretot, la gent mai ho acceptaria. Els republicans feien campanya activa per a les futures eleccions sota l'eslògan que ells mantindrien els EUA fora de la guerra, que Roosevelt era un temerari que mirava a l'exterior quan s'hauria d'encarregar de millorar les coses a l'interior. També criticaven durament les seves polítiques d'ajuda a la Gran Bretanya amb l'enviament de recursos i la cessió de vaixells escolta.

Durant la dècada anterior, el Japó havia hagut de fer front a importants sancions econòmiques per part dels EUA, en resposta a la seva política bel·licista i expansionista. Els japonesos ho consideraven una greu ingerència en el que ells consideraven la seva legítima òrbita d'influència, i el camí cap a l'enfrontament armat amb els EUA va anar agafant forma. El Japó ja estava en guerra amb la Gran Bretanya i Holanda (ocupada pels nazis, però amb el govern a l'exili i l'armada a Indonèsia), i posseïa la tercera marina de guerra del món, darrere precisament dels EUA i la Gran Bretanya. Els britànics feien mans i mànigues per enviar recursos als dos fronts. Van perdre Malàisia i Singapur a mans de l'exèrcit japonès, que havia ocupat Indoxina, cedida pel govern col·laboracionista francès, i que ja enfilava cap a l’Índia i Indonèsia. Quan els EUA van cancel·lar les exportacions de petroli al Japó en resposta a aquests moviments (suposava la pèrdua del 90% de les importacions de petroli), el Japó es va decidir a atacar. El govern militar japonès va considerar (erròniament) que un cop decisiu i per sorpresa a l'armada americana al Pacífic enfonsaria la moral del poble americà, i que s'avindria a negociar. El concepte de cop potent i per sorpresa que enfonsa la voluntat de lluita era una fantasia de la mentalitat japonesa del moment. Els serveis secrets britànics van alertar els EUA de les intencions japoneses: es disposaven a atacar. El que ni britànics ni americans sabien era on pensaven fer-ho.

Els americans van suposar que el cop es produiria a les Filipines. L'altra opció era Guam o les illes Midway, però l'objectiu japonès era molt més agosarat, enfocat a la base central de l'armada americana a Hawaii, la base naval de Pearl Harbor. Una altra incògnita era la data exacta de l'atac. El 7 de desembre de 1941 una força aèria naval provinent de quatre portaavions japonesos va agafar la base americana per sorpresa i va provocar la devastació generalitzada. Quasi tots els avions, estacionats a l'exterior com en temps de pau, van ser destruïts.Quatre cuirassats van ser destruïts o greument avariats. Dotzenes d'altres embarcacions van resultar destruïdes i el balanç de morts es va elevar a 3000, en unes poques hores. El pla japonès implicava una declaració formal de guerra i immediatament després el llançament de l'atac, de manera que el xoc moral de veure’s en guerra i de seguida veure la seva flota destruïda enfonsaria els americans. El pla va fracassar rotundament per quelcom tan simple com la diferència horària entra Hawaii i Washington, i el fet que la declaració de guerra es va enviar a l'ambaixada en japonès. L’ambaixada no disposava d'un mecanògraf expert que pogués transcriure tot el document, de diverses pàgines, ja que a més tenien prohibit fer servir personal de fora de l'ambaixada. El resultat fou que la declaració de guerra va arribar unes quantes hores després de l'atac a Pearl Harbor.

L'única manera d'entendre el xoc que aquest atac va suposar per a la societat americana és comparar-lo amb els atacs de l'11-S. Als americans els va arribar la notícia que 3000 dels seus acabaven de morir per un atac a traïció, i que la seva flota havia quedat minvada sense declaració de guerra. Qualsevol sentiment aïllacionista va quedar fet a miques. La ràbia i la indignació es van estendre com el foc. Quan Roosevelt es va dirigir al congrés el dia següent, va fer el seu cèlebre discurs sobre «el dia de la infàmia». El congrés va aprovar unànimement la declaració de guerra al Japó i va destinar tots els recursos necessaris a l'esforç de guerra. Al Japó li havia sortit el tret per la culata. Mai no hauria funcionat, però la sèrie d'esdeveniments va encendre encara més l'ànim dels EUA. Dos dies després, en un altre dels seus greus errors de càlcul, Hitler declarava la guerra als EUA. Realment creia que els americans no podrien fer la guerra en dos fronts i, de tota manera, ja que segons ell el país estava governat per jueus, i com que ell tenia els jueus d'Europa com a ostatges, no s'atrevirien a tocar-lo. La guerra li permetia atacar lliurement el vaixells americans per acabar d'ofegar la Gran Bretanya, però no va sortir com esperava. Els americans es van trobar en menys de dos dies amb declaracions de guerra des de dues potències a cada costat dels oceans. Qualsevol discurs aïllacionista dels republicans o qualsevol crítica a Roosevelt era ara inútil. Tant si vols com si no vols, els EUA estaven en guerra.

Quatre anys més tard, després d'un desplegament humà i material a escala mundial sense precedents, Alemanya es rendia el 6 de maig de 1945 (Itàlia havia canviat de bàndol l'estiu de 1943), i el Japó firmava la pau el 2 de setembre de 1945, a 6 anys i un dia de la invasió de Polònia. En aquests sis anys el món havia canviat radicalment. Europa estava literalment devastada, en ruïnes. La població europea havia disminuït un 12,5% des de Noruega fins a Sicília i des d’Anglaterra fins al Mar Caspi. La Gran Bretanya i França estaven arruïnades. Els seus imperis (i tots els altres) es desfarien davant la incapacitat financera i militar per sostenir-los (tot i que França ho intentaria). El drama humà era escandalós: Polònia havia perdut el 15% de la població, la URSS el 20%, i Alemanya un 12%. Per primera vegada en la història, els civils superaven els militars en nombre de morts. En el conjunt d'Amèrica, Àsia i Europa, entre 62 i 65 milions de persones havien mort, i tothom (excepte els EUA) estava literalment arruïnat.

No va trigar a sorgir un nou ordre. Europa ja no tenia la capacitat per dirigir el món, i dues noves potències, tradicionalment aïllacionistes, s'havien vist forçades a fer un pas endavant. La URSS havia fet front a la part més dura de tota la guerra amb diferència. Al front de l'est se l'anomenava «la picadora de carn». Més de la meitat del total de morts de tota la guerra es van produir en terres russes. Els EUA s'havien convertit en l'arsenal de la democràcia: la seva indústria havia superat totes les expectatives i havia creat un immens assortiment de material bèl·lic per a tots els aliats, tant per als britànics i la resta d’europeus com per als soviètics. Noves tecnologies havien vist la llum, des de l'avió de reacció fins a la bomba atòmica. El conjunt de circumstàncies que la guerra de Hitler havia fet possible va donar peu a un nou període d'ordre mundial anomenat guerra freda.

La guerra freda en si no fou quelcom inevitable o esperat. Molts ho interpreten com un xoc ideològic entre capitalisme i comunisme per l'ànima del món, però aquests dos factors ja existien abans de la guerra: ja existia una URSS comunista i uns EUA far del capitalisme, i mai van col·lidir ni ideològicament ni de cap manera abans de la guerra. La questió que dona peu a la guerra freda no és el concepte ideològic, sinó el de seguretat. És el que acadèmicament es coneix com «la síndrome del 41»: dues societats aïllacionistes són atacades per sorpresa; la seva realitat diària es veu fracturada, i quasi instantàniament es veuen abocades a la guerra, una guerra particularment cruel i que suposa un esforç immens. A l'Europa dels tres poders ―les democràcies liberals, el feixisme i el comunisme―, ha sorgit un nou ordre en el qual el feixisme ha atacat i ha estat derrotat, i ja no existeix com a opció política. Les democràcies es fan més participatives i donen més peu als drets socials i comunals. El socialisme i el comunisme, mal vistos i fins i tot perseguits abans de la guerra, han de ser tolerats com a opció política lliure. Al capdavall, la derrota del feixisme ha estat possible gràcies a la col·laboració entre democràcia liberal i comunisme. Però Europa ja no té capacitat per dirigir el món, i a més necessita l'ajuda de les noves potències emergents: una que professa el lliure mercat capitalista, i una altra que professa el comunisme com a eina de progrés. Aquestes dues potències han col·laborat contra dos enemics comuns tant a Europa com a l'Àsia. Les relacions diplomàtiques entre totes dues van passar de ser nul·les abans de la guerra a excel·lents durant aquesta. Als EUA es sentia certa admiració per «l'oncle Josif» (no el coneixien prou bé), i Stalin, que no sentia res per ningú, va arribar a sentir un verdader afecte per Roosevelt, el qual sabia perfectament com tractar-lo. Stalin el respectava molt i, per això mateix, quan Roosevelt va morir l'abril de 1945 i el va succeir el seu vicepresident, Harry Truman, a Stalin de seguida li va caure malament, perquè no tenia res a veure amb en Roosevelt.

A les dues potències es van produir canvis estructurals importants. Als EUA va néixer el Departament de Seguretat Nacional, que havia d’analitzar totes les amenaces a la seguretat del país i reaccionar en consequència. Tant als EUA com a la URSS, acabada la guerra, hi va haver una reflexió important sobre la seguretat. El món havia vist dues guerres mundials en menys de trenta anys. Es donava per fet que segurament n’hi hauria una de tercera, o sigui que la pregunta que es van fer tant a Washington com a Moscou fou: «Qui té la capacitat per atacar-nos per sorpresa com va passar el 1941?». La resposta òbvia per a cadascun era l'altra superpotència: en el món de postguerra de 1945 només els EUA tenien capacitat per atacar la URSS i només la URSS tenia capacitat per atacar els EUA, de manera que cadascun va prendre mesures en aquesta direcció. Calia prevenir el futur atac sorpresa i estar preparats per a la guerra següent. Les respostes van ser estratègicament diferents.

La guerra havia donat peu a dues noves formes de fer la guerra: el poder aeri i l'armament nuclear. Els EUA van considerar que la capacitat d'atacar per l'aire amb la seva immensa força aèria seria una arma dissuasiva en el futur. Després de l'atac a Pearl Harbor, una de les principals frustracions per als americans fou la seva incapacitat per respondre equivalentment. No tenien la capacitat per bombardejar el Japó com a resposta a un altre bombardeig, i no ho podrien fer fins anys més tard, quan conquerissin l'illa d'Iwo-Jima i el Japó quedés sota les bombes americanes. Així doncs, els EUA van potenciar la seva capacitat aèria de llarg abast i van dissenyar un pla per rodejar la Unió Soviètica amb bases aèries des de les quals podrien arribar a qualsevol lloc de la URSS, des de Noruega fins al Japó, passant per Alemanya, Turquia, l’Iran, Tailàndia i les Filipines. El món comunista quedaria envoltat per la presència aèria americana (un procés que portaria anys).

A la URSS la lectura fou diferent. El govern considerava que l'atac s'havia produït directament a la seva frontera per part d’una potència continental. El país mateix era ara una potència continental, un exèrcit d'acer amb milions d'efectius. Abans de la guerra, la URSS havia estat rodejada per nacions hostils: Polònia, Hongria, Romania, el Japó... Tots eren països amb governs autoritaris de dretes que es van sumar a l'assalt nazi el 1941. Doncs, a partir d’ara aquests països serien «aliats» de la URSS i formarien un «cordó sanitari» al voltant del país, de manera que qualsevol invasor hauria de passar per un territori aliè abans d'arribar a sòl soviètic, des del Bàltic, passant per Polònia (el país sencer es va «traslladar» cap a l'oest fins a ocupar un terç de l'antiga Alemanya), fins a Hongria, Romania, Armènia, el Kazakhstan, Mongòlia i Corea (inevitablement, hi havia frontera amb els EUA a l'estret de Bering). Als EUA, la paranoia col·lectiva per la seguretat va portar a encerclar el seu antic aliat, la URSS, un dels països paranoics més grans de la història, que va envoltar-se d’un escut protector. Durant un temps els EUA van creure que el fet de ser els únics posseïdors de l'arma nuclear els donava la carta triomfadora en matèria de seguretat. Això va acabar amb la primera detonació atòmica soviètica el 1949, i la guerra freda va entrar en un nou cicle: l'estratègia americana i la soviètica evolucionarien cap a la dissuasió nuclear total. Es el període del MAD (en anglès Mutual Assured Destruction). La síndrome del 41 havia dut la paranoia a nivells insospitats, i feia la possibilitat d'una tercera guerra mundial no només més propera, sinó també més terrible. Al mateix temps, la feia més improbable, ja que seria un exercici de suïcidi col·lectiu, sense vencedors. Aquesta era una paradoxa del xoc nuclear.

A Europa tindria lloc un altre episodi que contribuiria a exacerbar la paranoia de les superpotències. Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg s'havien vist envaïts per Alemanya dues vegades en menys de trenta anys, tot i que havien sigut neutrals, i també comptaven que hi hauria un tercer cop en el futur. Estaven segurs que Alemanya tornaria rearmada i venjativa. Així doncs, van signar un pacte de defensa mútua anomenat el Pacte del Benelux. Els tres països lluitarien com un de sol quan Alemanya tornés a envair. Però aquests petits països eren poca cosa per ells mateixos i van buscar peixos més grossos. Van proposar a la Gran Bretanya i a França que s'adherissin al pacte. Aquests dos països van acceptar, i això va donar peu al Pacte de Dunkerque, encara enfocat a una invasió alemanya. Com que militarment havien quedat molt minvats, es va proposar als EUA i al Canadà que s'afegissin al pacte per fer un sol bloc defenssiu. Així va néixer l’OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord), però els EUA van agafar les regnes d'aquest pacte i van canviar el seu enfocament no cap a Alemanya, sinó cap a la URSS, l'enemic més probable. D'aquesta manera, un atac rus sobre Europa lligava els EUA a la defensa europea en qualsevol escenari. Stalin va considerar el naixement de l’OTAN com un acte hostil i, tot i que ja no ho veuria, la URSS va acordar amb els seus «països escut» un pacte similar, el Pacte de Varsòvia, el qual significava que, oficialment, hi havia al món dos blocs militars enfrontats i antagònics.

El món, que havia sigut eurocèntric durant mil·lennis, era ara un món bipolar, en què cada país havia de triar un bloc en qüestions de progrés social i seguretat. El «tercer món» de països no alineats fou petit i sense pes real, perquè qualsevol conflicte entre els dos blocs suposaria la destrucció del món sencer. D'altres països, com Suècia i Finlàndia, van fer de la neutralitat militar la seva política de seguretat. Suècia ja venia sent el país neutral per excel·lència des del 1812: durant les guerres napoleòniques va decidir que mai més faria la guerra ofensiva ni s'uniria a cap bloc. Finlàndia, per la seva banda, no podia unir-se a l’OTAN, perquè la URSS no toleraria una frontera tan gran amb aquest bloc, i els EUA no tolerarien que es forcés Finlàndia a unir-se al bloc comunista. D’aquesta manera, la neutralitat es va convertir en la seva política de seguretat. En aquell temps l’única frontera entre la URSS i l’OTAN era el petit tros de terra del nord de Noruega, al qual, com a víctima de l'ocupació nazi, no es podia impedir d’entrar en aquest bloc defensiu. La síndrome del 41 va donar peu a un món d'incertesa, dividit, i en possessió d'unes armes que destruirien l'atacant i l'atacat: el malson de la guerra freda. No hi havia motius reals perquè els EUA i la URSS acabessin com a enemics antagònics: tot fou fruit de la por i la paranoia, de l'obsessió per la seguretat. La por porta a l'odi, i aquest a la ràbia, que condueix a la violència. Només en un clima com aquest podia sorgir un concepte tan paradoxal com el de la «coexistència pacífica», i paradoxalment la por va evitar que tot saltés enlaire. Però l’obsessió per la seguretat continua, herència de la síndrome del 41.

CARLES ROCABERT