Encetem aquest blog: L'OFENSIVA DEL TET

DUEL DE DECEPCIONS: L'OFENSIVA DEL TET

La guerra del Vietnam és de sobres coneguda, ja sigui pels mites populars i llegendes urbanes sobre el tema, o per la particular visió que Hollywood ha proporcionat del conflicte. Es tracta d'una guerra impopular, tant a fora com a dins del territori del seu principal actor, els Estats Units, i a la resta del món s'associa amb la derrota de la gran potència militar americana: la força més gran de la història, derrotada per una banda de camperols amb barret de palla i que anaven descalços per la jungla amb armes obsoletes.

Ni de bon tros. És cert que es va tractar d'una derrota per als Estats Units si entenem que els objectius bàsics de la seva participació en el conflicte no es van assolir, uns objectius que de fet sempre van ser molts ambigus: en el joc de polítiques de la Guerra Freda, el conflicte s'emmarca en l'etern enfrontament entre potències a través de tercers. Ja havia passat a Corea, amb un empat; es va repetir al Vietnam, i l’altra potència passaria pel mateix tipus de conflicte a l'Afganistan, en un joc macabre per tenir el dret a determinar el destí del món.

Al Vietnam es van enfrontar tres actors: el Vietnam del Nord, amb les seves forces armades de l'EVN (Exèrcit de Vietnam del Nord) i la força irregular del Vietcong (Vietnam Roig), la guerrilla popular comunista evolució del Viet-minh nacionalista anterior; el Vietnam del Sud i les seves precàries forces armades, o ERV (Exèrcit de la república de Vietnam), i, finalment, les forces armades dels Estats Units, en totes les seves branques (terra, mar i aire).

Oficialment, els dos únics estats en guerra eren els dos Vietnams. La presència dels Estats Units era a títol d'ajuda i suport a una nació aliada. Mai va declarar la guerra al Vietnam del Nord i la seva missió era estrictament defensiva. Els Estats Units van participar en el conflicte tant per una sèrie de motius diplomàtics com estratègics. El 1950 el líder comunista Ho Chi Minh va iniciar la seva guerra per expulsar els francesos del que era encara la seva colònia d'Indoxina i assolir la independència com a nació. La derrota francesa al camp de batalla va forçar la partició de l'Indoxina a la conferència de Ginebra en quatre països independents: Laos, Cambodja, Vietnam del Nord i Vietnam del Sud. La partició del Vietnam era, en principi, provisional, però acabaria sent de facto la causa del suport que cada una de les superpotències va donar a cada part: la URSS, a un nord comunista, i els EUA, a un sud capitalista. Quan el nord va iniciar la seva campanya d'unificació per la força (tot renunciant a la diplomàcia), els Estats Units es van veure obligats a intervenir en ajuda del sud, primer perquè, segons els acords de Ginebra, eren els garants de la independència del Vietnam del Sud; després perquè la política global americana era la d'evitar qualsevol tipus d'expansionisme comunista (Doctrina Truman), i finalment pel temor a l'anomenada «Teoria del dòmino», segons la qual un estat roig es propagaria cap als seus veïns fins a fer caure tota la regió.

D'entrada, els Estats Units mai van pretendre entrar en un conflicte obert amb les seves pròpies forces armades; a la segona meitat dels anys 50 el president Dwight D. Eisenhower va iniciar l'ajuda financera al Vietnam del Sud i l'enviament d'assessors militars per entrenar el seu exèrcit. El seu successor, John F. Kennedy, va potenciar la implicació americana tot augmentant tant la inversió com el suport militar, encara en termes de formació d'un exèrcit. El 1964, ja amb Lyndon B. Johnson a la presidència, el congrés va aprovar l'enviament massiu d’unitats militars a Vietnam del Sud, com a convidades del govern sudvietnamita en ajuda de les seves forces armades, sense cap declaració de guerra. Això responia als informes dels assessors militars sobre el terreny que feien patent que el Vietnam del Sud no seria capaç de defensar-se sol de l'agressió del nord, per raons sobretot estructurals de la societat sudvietnamita (bàsicament, una corrupció endèmica a totes les institucions i l'esperança que els EUA els ho solucionarien tot sense haver de fer cap esforç).

El general William Westmoreland, alt comandament per a les forces armades dels EUA a Vietnam del Sud, va seguir una estratègia de recerca i destrucció: ja que no podia envair el nord (no sense declaració de guerra, que la URSS no toleraria), va dedicar l'esforç militar a localitzar les cèl·lules del Vietcong i aniquilar-les, una estratègia de «recompte de baixes» que esperava provocar el dessagnament de les forces del nord i obligar-les a renunciar a la seva empresa. Aquesta estratègia va demostrar ser fatal en una guerra sense objectius clars, enmig d'una població civil en general apolítica, i contra un enemic disciplinat, determinat, altament preparat (tot i el menyspreu crònic americà de les capacitats dels vietnamites), i sobretot «sense rostre», que actuava com a guerrilla i es barrejava amb la població, que intentava acostar al seu bàndol. Tot això va dur a una sèrie d'excessos per part de les forces americanes (incapaces de destriar amic d'enemic) que a la llarga van convertir el conflicte en quelcom impopular a la resta del món i sobretot dins dels mateixos Estats Units.

A finals de 1967 ja hi havia prop de 500.000 soldats americans sobre el terreny, encarregats de dur a terme totes les batalles i escaramusses, mentre l’ERV es quedava darrere deixant la feina al seus aliats (amb excepcions com el cos dels Hac Bao ―«Panteres Negres»― i altres unitats d'elit); a causa de la complaença de l’ERV i el racisme americà respecte de les capacitats dels vietnamites, el pes del conflicte quedava totalment sobre espatlles americanes. No seria, però, fins al principi del 1968 que la imatge del conflicte dins la societat americana (hem anat al cul del món a fer la guerra d'un altre) començaria a deteriorar-se a gran velocitat. L’any 1968 marca el punt d'inflexió de la guerra: un dels dos bàndols va perdre la voluntat d'assolir la victòria encara que no es reconegués explícitament. El novembre del 1967, el president Johnson i el general Westmoreland van fer una conferència conjunta en què el general va anunciar efusivament que l'estratègia estava funcionant, que el nombre de baixes a les files del Vietcong i l’EVN estaven assolint xifres escandaloses (cosa que era certa, però això no demostrava res), que aviat l’enemic no podria mantenir l'esforç bèl·lic i presentaria la seva rendició. Westmoreland pronosticava que la guerra acabaria sens dubte en l'any entrant. El president Johnson estava encantat amb la feina del seu general i amic personal i amb el paper dels Estats Units com a garants de la llibertat a tot el món; el que Johnson no sabia era que Westmoreland vivia aliè al camp de batalla i que els seus informes eren més fruit dels seus desitjos que no un reflex de la realitat. El general inflava les xifres de baixes vietnamites, minimitzava les baixes pròpies, i sobreestimava l'efecte dels bombardeigs sistemàtics sobre Vietnam del Nord. La realitat era que el nord no només no s'havia afeblit, sinó que tenia més forces que mai: els seus recursos eren ingents, gràcies al suport xinès i soviètic; la seva voluntat estava intacta, i la seva confiança creixia. Westmoreland rebutjava els informes d'intel·ligència que no li eren convenients: les úniques dades reals havien de ser les seves. El general estava construint la seva pròpia llegenda, i no feia cap cas dels informes que anunciaven una gran concentració de tropes i recursos a tocar de la zona desmilitaritzada de la frontera. Westmoreland cometia el mateix error que 18 anys abans havia comès el general Douglas MacArthur a la guerra de Corea: també era un vell soldat egocèntric convençut de la seva pròpia infal·libilitat i de la veracitat de la seva llegenda, i va fer cas omís dels informes que alertaven de la gran entrada de tropes xineses al nord de Corea, que va donar un tomb decisiu a aquell conflicte; la història es repetia i Westmoreland estava més pendent del seu món de fantasia que de la realitat de la guerra.

El secretariat del partit comunista de Vietnam del Nord a Hanoi tenia un pla. Polítics i militars van elaborar-lo per llençar un gran atac decisiu que permetés guanyar la guerra i expulsar les «forces d'ocupació» americanes del sud, que ells intentaven alliberar dels imperialistes i els traïdors col·laboracionistes del sud, segons la seva visió. La doctrina política del nord considerava que estaven lluitant en una guerra d'independència, que no culminaria fins que tots els estrangers abandonessin el país i el poble fos alliberat del domini imperialista; ells no lluitaven contra el sud, lluitaven per «alliberar» el sud, un poble oprimit.

El Tet és com s'anomena l'any nou vietnamita, una festivitat que té lloc la nit del 31 de gener a l'1 de febrer, i que tradicionalment suposava un període de treva entre els dos bàndols. L'alt comandament va decidir aprofitar aquest moment de treva per atacar per sorpresa, a traïció. Durant mesos van infiltrar tropes, armes, municions i d'altres recursos per tot el sud, des de la ZDM fins a Saigon. Mantenint un altíssim nivell de disciplina i dedicació, es van preparar cèl·lules guerrilleres per tota la jungla del sud i sobretot a les ciutats, centres de concentració de les tropes americanes i de l’ERV. Una ciutat en particular va rebre una atenció especial: Hue. Aquesta era l'antiga capital imperial del Vietnam, amb la històrica ciutadella emmurallada amb el palau imperial, i un símbol identitari per a tot el país. Si Hue es sumava a la revolució, sens dubte la resta del país ho veuria com un senyal. A Hanoi no vivien aliens a les fantasies i desitjos irreals com Westmoreland: estaven convençuts que en el moment que es produís l'atac tindria lloc un aixecament popular que ajudaria a expulsar els americans, liquidar els traïdors i guanyar la guerra d'una vegada. Realment ho creien, però les úniques proves que tenien que això pogués succeir provenien més de la seva imaginació que de proves reals. Es va preparar una enorme bandera amb els colors del Vietnam unit més una estrella comunista per hissar-la a la ciutadella, per tal que assenyalés l'hora de l'alçament popular imaginari. El líder comunista Ho Chi Minh (literalment «el que il·lumina», nom real Nguyen Ay Qoc) va gravar un missatge per a ser retransmès per la ràdio a tot el sud, per tal de cridar les masses a alçar-se contra l'opressor.

La nit del 31 a l'1 va començar l'ofensiva del Tet a tot el Vietnam del Sud. Més de 80.000 tropes de l’EVN i el Vietcong van atacar les posicions americanes i de l’ERV a pràcticament totes les ciutats del sud, la qual cosa era una novetat per als dirigents aliats, ja que fins a aquell moment tots els combats havien tingut lloc als camps i a la jungla, on el Vietcong no era rival per a la potència de foc americana i les seves tàctiques de combat regular. La majoria d'atacs van aconseguir la sorpresa total: un gran nombre de funcionaris del govern del president del sud, Nguyen Van Thieu, foren executats, incloent-hi alcaldes, policies, administradors i encarregats de les relacions amb les forces aliades. A Saigon, unitats del Vietcong van aconseguir penetrar el perímetre de l'ambaixada dels Estats Units, però en contra del mite que es va difondre no van aconseguir entrar a l'edifici: foren abatuts al pati exterior mentre hi carregaven en contra, però el simple fet que arribessin tant lluny ja va suposar un xoc per als representants americans. Westmoreland es va vanar que aquesta acció era esperada, que sabien que tindria lloc i estaven preparats, però la sorpresa va ser total i la confusió, profunda. Per als mitjans i els polítics dels EUA les paraules del general encara podien tenir credibilitat, però els periodistes de tot el món que hi havia sobre el terreny informaven d'un panorama molt diferent, altament tràgic, caòtic, i sobretot molt revelador. La força militar més poderosa de la història havia estat agafada per sorpresa i havia sofert un revés tàctic: la guerra no estava a punt d'acabar encara que Westmoreland s'entestés a dir que això era un cant de cigne per part del nord, un últim atac suïcida, que estaven preparats i que la resposta americana havia refusat l'atac en un parell de dies. És cert que l'ofensiva del Tet va ser un fracàs militar per al Vietnam del Nord: després de la sorpresa incial les forces americanes s'havien sobreposat i contraatacat, i des de Saigon a totes les altres poblacions del sud el Vietcong s'havia retirat amb greus baixes. Amb una excepció: Hue. Allà l’EVN havia conquerit la ciutat sencera, la bandera del Vietnam comunista onejava sobre la ciutadella medieval, i les tropes aliades resisitien recluses en petites bosses al nord i sud de la ciutat, que estava de fet en mans de l’EVN i el Vietcong. Política i militarment l’ofensiva no havia assolit els seus objectius: no es van conquerir el total de ciutats del sud, no es va produir cap alçament popular (més aviat el contrari), i havien rebut una pallissa, però l'important ara era el factor psicològic; mentre la segona ciutat del sud estigués fermament en mans de l’EVN i la bandera comunista onegés a plena vista, aquesta imatge convenceria una gran part dels que encara donaven suport a la guerra als EUA que calia estar en contra d'aquesta. La guerra no estava acabant, els EUA no estaven guanyant, els polítics estaven mentint, i els joves americans estaven morint en un conflicte cada cop més incomprès. Moltes caretes van caure amb l’ofensiva del Tet, principalment la del general Westmoreland, el qual molts congressistes, senadors i membres del gabinet a la Casa Blanca van passar a qüestionar obertament, i fins i tot a criticar el president per mantenir una confiança cega en ell. El període que va del gener al març de 1968 va veure créixer el rebuig a la guerra en l'opinió pública americana fins a quintuplicar-se a totes les escales de la societat; les imatges dels marines ferits, la destrucció, i sobretot la duració de la batalla, van convèncer molta gent que aquesta guerra era quelcom negatiu.

La reconquesta de Hue va costar 24 dies. El gruix de l'esforç comunista s'havia bolcat en aquesta ciutat. Més de 5.000 soldats de l’EVN i el Vietcong s'atrinxeraven als edificis i soterranis, i un cop va ser patent que l’ofensiva havia fracassat, Hanoi va decidir que l'únic guany que podien treure de tot això era el psicològic: com més temps mantinguessin Hue en el seu poder, més influiria aquest fet en l’opinió pública americana i del món. El primer contraatac aliat va ser un desastre: dins la ciutat encara hi havia contingents de tropes, altament superats en nombre; al nord de la ciutat, dins de la ciutadella, el general sudvietnamita Ngo Quang Truong i unitats d'elit dels Hac Bao van mantenir la posició atrinxerats a les seves casernes i fins i tot van ser capaços d'ampliar el seu perímetre, però no serien capaços de fer-hi més ells sols. Al sud (Hue està dividida en dos per un riu, el Huong, amb la ciutadella al nord i la ciutat moderna al sud), el contingent de marines americans, debilitat per la marxa de les unitats de l’ERV que es trobaven de permís amb motiu del Tet, també es va veure aïllat i sotmès a una gran pressió. Els comandaments americans van exigir un contraatac immediat, aliens a la realitat que els oficials sobre el terreny els transmetiten. Per al comandament era impossible que hi hagués tantes tropes del nord a Hue; consideraven que no podien ser més de 200 o 300, i acusaven de covardia els oficials reticents a atacar, quan de fet es veien superats en nombre de 20 a 1. El contraatac es va produir, i va ser un desastre; l'intent de creuar el riu i enllaçar amb el contingent del general Truong va suposar l'aniquilació de tota una companyia de marines. Els informes no van convèncer el comandament, que exigia recuperar la ciutat immediatament. La síndrome Westmoreland afectava també els comandaments a Vietnam, que no creien que el nord fos capaç d'ocupar una ciutat de 100.000 habitants i molt menys de plantar cara als marines dels Estats Units. Però això no era una batalla a camp obert, amb ampli suport logístic, potència de foc superior i objectius desprotegits; això era combat urbà contra un enemic molt ben equipat i disciplinat, en superioritat numèrica i determinat a resisitir fins a morir. Qualsevol militar sap que no hi ha res pitjor que l'entorn de combat urbà, un entorn tridimensional en què les línies de front mai són segures i la visibilitat es quasi nul·la. L'última vegada que les forçes americanes havien vist combat urbà fou a Seül el 1950 durant la guerra de Corea. Els marines no estaven preparats per a aquesta eventualitat.

Passats tres dies de l'ocupació, el comandament va començar a adonar-se que la situació era greu: els diaris americans tenien coneixement del que succeïa a Hue i els titulars eren alarmants. Westmoreland seguia optimista i jovial, fins i tot davant les preguntes inquisitives dels periodistes. Segons ell, tot estava previst, era un atac suïcida, la guerra estava guanyada, Hue es recuperaria en un parell de dies. El comandant Ernie Cheatham va ser enviat a Hue amb reforços per fer-se càrrec de la situació. Cheatham era un veterà de la guerra de Corea que no es feia il·lusions: aviat va veure que el seu contingent reforçat era insuficient per reconquerir la ciutat. Analitzant la situació, va deduir què era el que necessitava: potència de foc i tàctiques de guerra urbana. Va aconseguir tots els tancs i canons portàtils que va poder, va desenterrar un vell manual de guerra urbana dels marines i en una petita sessió educativa a la seva caserna de la universitat de Hue va informar els seus oficials de companyia de què havien de fer. Cheatham no era un comandant que es quedés darrere dirigint tropes: ell ho feia des de la primera línia, i era molt apreciat per això. Amb el seu contingent combinat d'infanteria i vehicles cuirassats va començar la reconquesta de la ribera sud de Hue, tot mantenint-se fora dels carrers, avançant de casa en casa fent forats als envans, combatent habitació per habitació. La batalla resultant fou la més cruel i sagnant de tota la guerra del Vietnam.

Amb els marines al sud de la ciutat, l'exèrcit dels Estats Units va iniciar el seu atac des del nord, però mai va aconseguir superar les defenses de l’EVN i penetrar a la ciutat, per a vergonya dels comandaments. Amb la ribera sud reconquerida una setmana després per part dels marines (amb centenars de baixes), l'únic punt d'accés a la ribera nord era a través del tros de ciutat que es trobava sota control del general Truong. Un nou contingent de marines i un nou comandant, Hugh Thompson, que al contrari que Cheatham no havia vist mai acció, foren enviats al sector de les tropes sudvietnamites. La ciutadella era molt diferent de la ciutat moderna, amb edificis de pedra massissa difícil de foradar i el contingent més important de forces de l’EVN. El primer intent d'enllaçar amb la ribera sud fou un fracàs total: Thompson repetia els mateixos errors de la setmana anterior, avançant pel carrer a plena vista amb escàs suport de vehicles cuirassats. El nombre de baixes era alarmant. Tot i que va presentar la seva dimissió, aquesta no fou acceptada, i va rebre l'ordre de reconquerir Hue d'una vegada: la batalla ja durava massa pel gust dels americans. Thompson va proposar que, enlloc d'enfrontar-se cos a cos amb l'EVN, el que haurien de fer era bombardejar la ciutat. El comandament, reticent al principi a bombardejar una ciutat sudvietnamita d'alt significat històric, va deixar els seus prejudicis a banda i va accedir-hi. La ciutadella va rebre foc d'artilleria terrestre, d'artilleria marina (Hue és prou a prop de la costa perquè un canó naval hi arribi), i bombes aèries de caiguda lliure. Tot i això l'EVN va resistir a les runes durant 10 dies més. Des de l'inici de l'ofensiva, qualsevol consideració cap als civils fou secundària per a ambdues parts: més de 10.000 civils van morir només durant la batalla per Hue.

Finalment, amb el sector nord pràcticament reconquerit, el comandament nordvietnamita va ordenar la retirada de la ciutat i del camp circumdant. La bandera comunista fou retirada i, en el seu lloc, per a fúria i indignació de les tropes americanes, es va hissar la del Vietnam del Sud, en comptes de la de barres i estrelles americana. La correcció política obligava: els marines no havien conquerit la ciutat, sinó que l'havien alliberat i retornat al seu propietari, el govern de Vietnam del Sud.

L’ofensiva del Tet va suposar una decepció per als dos bàndols enfrontats. Ni els més optimistes del moment podien parlar de victòria sense sentir una esgarrifança a l’esquena, als dos costats. Per a Hanoi, l’ofensiva havia suposat més de 20.000 baixes per tot el sud (3.000 d'aquestes, només a Hue); no s'havia produït cap alçament popular, més aviat el contrari; la guerra no havia acabat, i la seva idea que el sud estava desitjant ser «alliberat» es va esvair. Per als Estats Units va suposar unes 1.500 baixes per tot el país, una proporció en el «recompte de baixes» que feia somriure el general Westmoreland; però l’opinió pública americana va obrir els ulls i va perdre la confiança en els seus polítics; els contraris a la guerra es van multiplicar per tot el pais, incloent alguns mitjans que fins aleshores havien donat suport al govern i a la guerra. En aquest aspecte, Hanoi va triomfar. Alguns congressistes demanaven obertament el cap del general Westmoreland, que fou finalment destituït (oficialment «transferit», per evitar-li el deshonor) el juny del 1968 i substituït pel seu segon, el general Creighton Abrams. El president Lyndon B. Johnson, fastiguejat per la situació i el suport perdut, va renunciar a presentar-se a la reelecció, i aquell any veuria accedir a la presidència a Richard Nixon. El nou president havia guanyat en part per la seva idea d'aconseguir, més que la victòria, una «pau honorable». Volia posar fi al paper dels Estats Units en el conflicte i fomentar la «vietnamització» de la guerra, és a dir, que les forces de l’ERV adquirissin més paper i amb el temps portessin a terme totes les operacions de la seva autodefensa, sense suport americà. Cap al 1973 ja no quedaven tropes americanes sobre el terreny, i el corrupte règim sudvietnamita i el seu incapaç exèrcit van acabar per caure davant l'EVN i el Vietcong el 1975.

L’any 1968 i l’ofensiva del Tet van representar el punt en què als dos bàndols els va caure la bena dels ulls i van veure que el conflicte no aniria en la direcció que ells volien. El nord va entendre que no unificaria el país sense conquesta i repressió, i els EUA van entendre que aquell tipus de guerra irregular, asimètrica, que no era la seva guerra de bon començament, no es podia guanyar.

CARLES ROCABERT