LA TERCERA ROMA I LA CONQUESTA DE
L'EST
Rússia és, de llarg, el país més gran
del món en termes d'extensió. Cobreix una àrea de més de 17 milions de
kilòmetres quadrats i s'estén des d'Europa fins al Pacífic, tot cobrint la
meitat del planeta en el seu eix vertical. De tots els imperis sorgits i
caiguts al llarg de la història, pocs poden presumir de tenir unes
característiques tan diferenciades de la resta com l’Imperi Rus, en orígens,
expansió, consolidació i supervivència. Al contrari de tots els imperis europeus
nascuts i caiguts des del segle XV, el rus és l’únic que ha esdevingut una
realitat geogràfica permanent. En els segles XVI i XVII, mentre britànics i
holandesos procuraven no embrancar-se en conquestes territorials costoses ―fins
al segle XIX―, ni barrejar-se amb la població colonial autòctona, la Rússia
moscovita ampliava les seves fronteres fins a l’altre extrem del món i ocupava
la tercera part del continent asiàtic. Mentre portuguesos i castellans
interactuaven amb les poblacions indígenes de les colònies i donaven peu al
sorgiment de noves societats particulars, els russos estenien l’europeïtzació
des del Bàltic fins al Pacífic, tot passant per sobre dels autòctons i «russificant-los».
En l’actualitat, quan cap dels imperis europeus ha sobreviscut territorialment,
Rússia manté (més o menys) les fronteres de l’imperi que va començar a construir
al segle XVI.
Les particularitats de l’expansió
russa provenen de la pròpia particularitat russa dins del marc europeu. Els
ideals de la conquesta, les motivacions, els objectius, les formes en general,
diferien de les dels estats europeus occidentals, però, en el fons, tot venia a
ser el mateix. De fet, l’empresa russa de conquesta asiàtica no és un fenomen
gens estrany en el temps en què Europa expandia el seu domini mundial. Però
cada imperi europeu era diferent i cadascun va evolucionar en el temps en
direccions oposades. Mentre els imperis espanyol i portuguès es desfeien a
causa de l’ideal liberal i la independència; mentre el britànic, l’holandès i el
francès es desintegraven a causa de la guerra i la impossibilitat del
sostenir-los, les conquestes imperials moscovites es van mantenir en el temps
com una única entitat en la seva major part, ja que l’imperi rus va esdevenir
un únic component nacional que no es va desfer ni amb guerres ni amb moviments
d’independència. Es va mantenir, més que com un imperi, com una Rússia
ancestral, i especialment en el cas de Sibèria, molt diferent dels territoris
visitats per la resta d’europeus. El més semblant al model d’expansió rus es pot
trobar en la conquesta de l’oest americà durant el segle XIX. Les similituds
són més properes, tot i que són dos fenòmens diferenciats: l’avanç incontenible
cap a un territori que es considerava verge i lliure per ocupar, el menyspreu i
explotació de la població nadiua, la recerca i establiment de noves formes i
rutes de comerç, la presència armada en punts fortificats estratègics, el viatge
«de costa a costa» d’una població d’origen caucàsic... Si bé el territori
conquerit pels russos fa que la conquesta americana sembli una broma, les
similituds són remarcables, salvant les distàncies i les particularitats
regionals. Si bé els EUA es van embrancar en una tasca de «civilització» d'un
territori que legalment els pertanyia ―des dels Apalatxes fins al Pacífic, tot
el terreny es va comprar a França i a Mèxic―, al contrari que les potències
europees, la Rússia dels Tsars va convertir en imperi el que acabaria per ser
el seu territori nacional.
L’expansió russa pel continent asiàtic
no és un fet estrany en la seva època, ni tampoc un clon de la resta de formes
de conquesta europea, però mentre les altres metròpolis van acabar retornant a
les seves fronteres nacionals originals, Moscòvia (la Rússia original) va fer
de la conquesta el seu territori nacional, que en la seva major part ha
sobreviscut fins a l’actualitat. Un rus de Sant Petersburg ho és tant com un de
Vladivostok, però cap australià diria que és britànic: la consolidació d’un
model ètnic al llarg de tot el territori siberià i el seu manteniment tenen el
seu origen en la particularitat de la conquesta moscovita, que va passar
d’intentar unificar tots els «territoris de la rus» (entent rus com a ètnia) a
russificar de zero una extensió unes sis vegades superior a la d’aquests mateixos
territoris. L’expansió moscovita comprèn diferents períodes, que abarquen tres
segles de duració, amb un primer període curt i moderat (de 1552 a 1589), un de
segon també relativament curt, però d’un abast aclaparador (de 1620 a 1650), i
un de tercer, de consolidació i organització, que s’allarga en el temps. El
conjunt abarca des de mitjan segle XVI fins a finals del XVIII.
Moscòvia va néixer com a zona de pas
en les rutes comercials que enllaçaven Àsia i Europa. La seva localització privilegiada
a l’encreuament de tres rius (el Moskva, Yaitsa, i Neglinka) la convertien, de
fet, en un gran nus distribuïdor per les rutes fluvials cap al nord, est i
sudoest. A més a més, la relativa proximitat del Volga augurava un gran futur
per a la ciutat russa, que connectava fluvialment els mars Bàltic, Negre i Caspi.
Aquest futur es va esvair amb les invasions mongoles, que van arrasar la
localitat a mitjan segle XIII, i que van dominar el territori rus durant el segle
següent. No va ser fins a mitjan segle XIV que els líders moscovites van
obtenir certa autonomia institucional dels líders mongols, a través de la
col·laboració i el cobrament de tributs a la resta de principats russos. En
aquest període Ivan I esdevindria el primer Gran Príncep moscovita i, amb
suport mongol, es situaria per sobre de la resta de principats. Les divisions
internes de l’imperi mongol el portarien a escindir-se en hordes separades (horda
significava «campament» en l'idioma turquès, a mitjan segle XIII). La Gran Horda
d’Or va quedar en possessió de Rússia, els Urals, Ucraïna, i el Kazakhstan, i es
va formar d’aquesta manera un dels estats del renovat imperi mongol. Fou així,
amb l’adquisició de la confiança de les autoritats mongoles, com els russos es
van preparar per expulsar-los del seu territori. A finals de segle XIV, la
revolta moscovita va provocar la retirada mongola, i aquesta crisi portaria a
la divisió de l’Horda d’Or en quatre kanats diferenciats i relativament
enfrontats (Kan significa emperador o líder en mongol): els de Kazan’, Astrakhan,
Crimea i Sibèria. No obstant això, els mongols seguien en territori rus i
seguien pagant un tribut anual, fins que un segle després, a finals del XV,
Ivan III va llançar la campanya militar que va acabar d’expulsar els mongols
del sud de Rússia. Amb aquests antecedents, començava la preponderància militar
de Moscòvia als territoris de la Rus’, i es formava l’ideal que aquesta tenia
la missió de liderar la reunificació de tots aquests territoris, tot erigint-se
en el centre de poder. Va ser amb aquesta creença que els prínceps moscovites
van adoptar el títol de Tsar (Emperador, o, literalment, Cèsar) de totes les Rússies,
o sigui de tots els altres principats russos.
Aquesta ambició xocava amb les
nacions del l’Europa oriental i del Nord: Suècia, Lituània, Polònia i Livònia
(Letònia), que estaven en possessió dels territoris de l’oest de Moscòvia
considerats pertanyents a la Rus’, però no seria fins al govern d’Ivan IV,
nascut el 1530, que la política imperialista es convertiria en el centre
ideològic de Moscòvia; ell mateix fou l’artífex material d’aquesta política
expansionista. La seva base ideològica venia de lluny. Ja abans de 1546 Ivan va
rebre la influència del metropolità Macari (més tard anomenat patriarca), que
donava suport a l’ideal d’autocràcia com a forma de govern encarnada en la
figura del Tsar. Un cop coronat, Ivan IV va fer d’aquesta influència macariana
el centre de la política tsarista. Des de la caiguda de Constantinoble en mans
otomanes el 1453, els eclesiàstics i l’església ortodoxa van pregonar la necessitat
d’establir un nou centre universal per a aquesta església (temporalment
resguardada a Kíev). Ivan va fer seves les creences que Moscou estava destinada
a ser la «Tercera Roma» (tal com l'església li proposava), i que Moscòvia era
l’hereva de l’imperi bizantí com a centre de la cristiandat ortodoxa en mans
del nou Cèsar. El dret «diví» bizantí definia l’ideal d’Ivan IV, un ideal que
condicionaria la política d’expansió exterior davant la necessitat de crear un
imperi a l’altura de la posició històrica de Moscòvia. La Moscou actual és
encara coneguda amb el sobrenom de Tercera Roma, l'hereva de Constantinoble (la
perduda segona Roma), i el seu patró és Sant Jordi. Naturalment, l’ideal diví
no fou l’únic condicionant per a la «necessitat» de la creació d’un imperi.
Ivan IV, enemic endèmic de l’aristocràcia boiarda i la noblesa d’espasa, que
l’havien humiliat i ridiculitzat durant la seva infància, volia l’enfortiment
de l’estat moscovita per prescindir d’aquestes autoritats i posar-les sota el
seu control. D’aquesta manera, la política interna determinava també la necessitat
de crear una força institucional al voltant del Tsar com a líder indiscutit que
permetés assolir els objectius exteriors, tot mantenint les nobleses del nord
de Rússia sota control i sense marge de poder. Per privar-los de la seva
principal prerrogativa, és a dir, la força militar, Ivan IV va crear un exèrcit
professional permanent a partir dels habitants de la perifèria moscovita amb la
concessió de terres com a pagament. També va recórrer a les tribus cosaques
dels grans rius del sud com a força auxiliar en cas de necessitat. D’aquesta
manera, la noblesa d’espasa i l’aristocràcia perdien el seu poder d’influència,
basat en la necessitat del monarca dels seus serveis militars.
En termes econòmics, la principal
activitat econòmica de Moscòvia, el comerç de pells, anava de baixa amb
l’esgotament dels recursos, és a dir, l’extinció de la fauna del principal
centre productor del principat, la ciutat de Novgorod. A aquest fet s’hi afegia
el control dels grans rius per part dels kanats orientals, que limitava el
comerç amb Orient, i també el fet que les nacions occidentals quasi tenien el
monopoli d’aquest comerç per via marítima des de l’Índic. Aquesta situació feia
de l’obtenció de nous recursos i la millora de la posició comercial de Moscòvia
una necessitat «imperiosa». Ivan IV necessitava reomplir les arques estatals
amb les forces de què disposava per iniciar la creació d’un gran imperi.
L’afany imperialista moscovita no
diferia massa del d’altres potències colonials europees. Excepte les operacions
al sud i l’oest, l’enorme conquesta de l’est no fou planificada ni
conscientment executada, i no sorgia d’un designi concret ni d’un esquema de terminis.
El principal punt d’atracció d’Ivan IV es trobava als territoris de la Rus en
mans dels veïns occidentals, i en aquella direcció, cap al Bàltic, es centrava
la seva obsessió imperial, la sortida al mar. No obstant, les seves primeres
campanyes es dirigiren cap al sud i l’est, ja que les potències europees
estaven fora de l’abast militar rus, i era necessari millorar les capacitats
econòmiques de Moscòvia abans d’enfrontar-s’hi i expandir-se cap a l’oest. El
buit de poder als kanats orientals era una ocasió temptadora per començar la
política expansionista i créixer a costa seva. A més, això propiciava una mena
de revenja contra l’antic opressor, que passaria a ser l’oprimit. Ja des de
començaments de segle la noblesa russa no estava en condicions institucionals
per iniciar cap mena de conquesta territorial, i amb Ivan IV tampoc tindrien
cap mena de suport tsarista per fer-ho. La reforma estructural interna d’Ivan
estava orientada a la creació d’un gran imperi. En aquest procés va destruir el
teixit social organitzat i, a la llarga, això causaria infinitat de problemes.
De moment, com que no podia comptar amb la noblesa d’espasa per administrar les
seves futures conquestes, va desviar la seva atenció a la creixent noblesa de
toga o, més ben dit, a les famílies comercials russes, com els Stroganov i els
Demidov, com a futurs administradors d’aquests territoris. D’aquesta manera, i
a l’estil de la conquesta americana castellana, l’iniciativa privada entrava al
joc i esdevindria l’autèntica protagonista en la creació d’un imperi rus, i no
pas la força militar governamental ni l’enfrontament amb potències europees,
sinó l’accés del sector privat a la recerca de riquesa amb suport del poder
establert.
La família Stroganov va rebre en
possessió les terres de l’est de Rússia per administrar-les i explotar-ne els
recursos. Tenia potestat per reclutar forces privades i expandir-se a voluntat
sempre que es fes en nom del tsar, i sempre que tota conquesta quedés lligada
territorialment a l’estat moscovita. La necessitat de trobar nous recursos,
crear riquesa i reiniciar el comerç de pells amb Europa feia d’aquestes
famílies el recurs més valuós del tsar, quasi per sobre del botí de guerra. El
1558, després de la campanya de l’est, el cap de la família, Anikei Stroganov, rebia
en possessió la pràctica totalitat de les terres de la Rússia oriental a l’oest
dels Urals. Allà es reiniciaria l’obtenció de pells i s’establirien salines,
l’especialitat dels Stroganov. Aquests contractaren cosacs del Don i el Dnièper
(rius d'Ucraïna) com a força paramilitar per a la defensa contra els tàrtars
orientals, i això, a la llarga, permetria la conquesta del bast territori
siberià. Cap al nord, els territoris en possessió de l’aristocràcia serien
objecte d’una reforma tsarista que virtualment els posava sota control de l’administració
central, reduïnt encara més el seu marge d’acció. Era al llunyà nord on hi
havia l’única sortida al mar de Rússia, el port d’Arkhànguelsk, que a més tan
sols era practicable els mesos d’estiu, fet que limitava seriosament el comerç
amb occident. Per Ivan IV (que en radicalitzar-se passaria a dir-se «el Terrible»),
la sortida al Bàltic, passant per sobre de qui fes falta, era una necessitat
asfixiant en la seva ambició imperial. Així, l’est, el sud-est i l’oest estaven
al punt de mira de Moscòvia.
El primer objectiu militar d’Ivan IV
fou a l’est, al dèbil kanat de Kazan’, al costat occidental dels Urals. El 1552
les forces tàrtares eren derrotades i el territori quedava annexionat a Rússia.
Aquest nou territori, com s’ha dit, passaria a mans de la família Stroganov i els
seus cosacs. La ciutat de Kazan’ seria el centre per a la creació de nous
nuclis urbans poblats amb pagesia russa. Tot i aquesta victòria, a l’altra
banda dels Urals el kanat de Sibèria es convertiria en un maldecap per a
l’administració russa, amb els seus raids i assalts a les possessions Stroganov
durant més de 30 anys. Amb aquest nou territori, que li servia per reactivar
l’economia pelletera i salina, Ivan va dirigir el seu exèrcit cap al sud,
seguint el Volga fins a la sortida a la mar Càspia i la ciutat d’Astrakan, el
centre del kanat d’Astrakan, el qual seria conquerit el 1556. Tot el curs del
riu Volga quedava ara en mans russes, amb tota la riquesa que pogués generar en
comerç, caviar, peixos... En uns pocs anys, les fronteres moscovites ja
s’havien estès considerablement cap a l’est i el sud, passant per sobre de dos
dels kanats supervivents de la Gran Horda d’Or. Amb la primera part del seu pla
imperial consolidada, Ivan IV va veure l’oportunitat de llançar-se a la
conquesta de l’oest. Però Ivan sobreestimava les seves capacitats tant
econòmiques com militars quan va intentar repetir a l’oest les seves victòries
a l’est i sud sobre els tàrtars. El resultat seria una llarga guerra de 24 anys
que destruiria els guanys territorials russos en aquella direcció. El primer objectiu
seria la conquesta del petit principat de Livònia, a la recerca de noves
contribucions tributàries i la famosa sortida al Bàltic. Aquesta invasió
provocaria «l’incident de Livònia», pel qual Suècia i Lituània veien
compromesos els seus propis interessos territorials i es llançaven a la guerra
amb Moscòvia. Ivan IV entrava d’aquesta manera en un tipus de conflicte radicalment
diferent del que havia vist fins aquell moment, en xocar de ple amb el complex
sistema fronterer de l’Europa de l’època. Amb la Unió de Lublín de 1569,
Polònia entrava al joc bèl·lic al costat de Lituània per mirar de fer-se amb
les possessions d’aquesta última a Ucraïna. Incapaç de fer front a la força
combinada d’aquestes nacions, la derrota d’Ivan el Terrible era qüestió de
temps, cosa que portaria a una situació de caos institucional i social que propiciaria
la pèrdua no tan sols dels territoris conquerits a l’oest fins aquell moment,
sinó també la pèrdua de territori tradicionalment rus. Aquests fets van fer empetitir
l’anhelat imperi rus d’Ivan, que moriria el 1584. La seva mort propiciaria la
dominació estrangera de les institucions russes durant els 30 anys següents, en
el que es coneixeria com el «temps de problemes».
Mentre tot això passava a l’oest, a
les possessions dels Stroganov la situació amb el kanat de Sibèria es feia cada
cop més molesta, i Semion Stroganov, el nou cap de la família, va contractar el
cosac del Don Iermak Timoféievitx per liderar la força de càstig contra els
tàrtars. El 1581 començava la campanya d’invasió de la Sibèria occidental, la
qual, tot i la mort de Iermak el 1585, es culminaria victoriosament el 1589 amb
l’ocupació d’una extensió de territori quasi tan gran com la Rússia original. Ivan IV no viuria per veure la destrucció del kanat
de Sibèria i l’ampliació de l’imperi rus en la direcció contrària a la que ell
esperava, en contrast amb les pèrdues de l’oest. Els Stroganov, amb l’ajuda
dels mercenaris russos i cosacs, dominaven ara el triple de territori del que
els havia estat assignat i tenien accés a la vasta font de recursos naturals de
l’altra banda dels Urals. L’iniciativa privada obtenia l’èxit allà on el tsar
havia fracassat. Aquí acabava la primera part de l’expansió continental russa. El
temps de problemes impediria qualsevol acció costosa de cara a l’exterior en
els anys següents, i Moscòvia passava a viure en el caos institucional i
l’anarquia aristocràtica sota domini polonès i suec. Amb la destrucció de l’últim
kanat asiàtic (tan sols quedava el de Crimea) tot allò més enllà de l’horitzó
era territori «verge».
El 1613 era entronitzat com a Tsar de
totes les Rússies Mikhail Romanov, provinent de la noblesa d’espasa boiarda, i
amb el suport de la seva família fou capaç de restablir l’ordre al territori
moscovita i de posar fi al temps de problemes i a les usurpacions del tron. Tot
i això, acabar amb el domini dels estrangers li suposaria els 20 anys de feina
següents. Amb ell començava una dinastia tsarista i una estabilitat
institucional que no acabaria fins a la caiguda de Nicolau II el 1917. Amb el
temps de problemes (o Smuta),
l’activitat econòmica de l’imperi es va concentrar a l’est i sud-est, molt més
estables que la zona europea. És de l’est d’on sortiria la consolidació de
l’imperi. L’entrada d’anglesos i holandesos a les rutes de comerç amb Àsia i l’Orient
atacava directament l’economia russa, i feia imperatiu respondre amb el domini
d’unes noves rutes. Amb la fi de la Smuta i les guerres civils, l’estabilitat
permetia concentrar-se de nou en una política expansiva. A falta d’un exèrcit
capaç o d’unes corporacions nobiliàries a l’altura, l’iniciativa privada era de
nou l’única resposta a la necessitat d’ampliar les possessions a l’est de la Sibèria
occidental, amb protecció de l’estat, començant així el segon període
d’expansió. Miquel III de Rússia, amb un poder limitat d’entrada, iniciaria el
procés de consolidació de la monarquia absolutista a Rússia, seguint el model
del Basileus bizantí. D’aquesta manera, al contrari del seu
antecessor del segle anterior, la mirada tsarista s’enfocava lluny del
conflictiu front europeu i es fixava en la gran extensió de les estepes i
boscos siberians. De fet, ja abans d’això, el 1604 els Stroganov havien ampliat
el seu domini siberià en direcció sud, sotmetent els kazakhs i establint
frontera amb l’imperi Otomà. El 1610 van realitzar les primeres labors
d’exploració del territori limítrof de la Sibèria central, i finalment, el
1620, amb l’impuls tsarista i la constitució d’institucions administratives concretes
per a Sibèria, començava la carrera cap al Pacífic.
La conquesta de la totalitat de
Sibèria va posar sota control de Moscou una increïble font de recursos naturals
i el domini sobre diferents tribus autòctones que acabarien russificades o
exterminades. Aquesta conquesta permetria convertir el relativament pobre estat
moscovita en un autèntic imperi rus. La demanda europea de pells s’havia
incrementat i aquesta seria la principal activitat econòmica de l’economia
moscovita. La caça es movia cada cop més cap a l’est, perseguint (i quasi extingint)
la marta gibelina, una mena de fura de pelatge negre. A aquesta activitat se
sumaven els productes fluvials, sobretot peix i oli animal. L’aventura siberiana
la van dur a terme els cosacs armats i comerciants de pells, amb una petita
presència de soldats regulars del tsar, tot i que aquest en general es
desentenia dels progressos en direcció a l’est. La direcció de l’estat i els
tractes amb els veïns europeus ocupaven la seva atenció, de manera que la
llibertat d’acció dels cosacs i els agents dels Stroganov era absoluta, sempre
que seguissin les bases de l’esquema tsarista, és a dir: forçar el jurament de
fidelitat a la seva persona per part de tots els autòctons a la regió, l’aclamació
del fet que tot territori explorat passava a la possessió de l’estat i del tsar,
i la recol·lecció d’un mínim de pells o productes semblants com a tribut a les
arques moscovites. Més enllà d’això no existia cap esquema o pla estipulat, i
la presència de l’estat tan sols era present virtualment en la forma dels
inspectors tsaristes. L’avanç per Sibèria era, doncs, supervisat per dues
burocràcies connectades: la Duma (Consell), que a partir de 1650 es diria Cambra
de les Adjudicacions, i el Sibirkii Prikaz (Departament per Sibèria), la primera
a Moscou i la segona escampada per Sibèria en la figura de l’oficial. El Prikaz
va néixer i créixer lentament, ja que el govern central no tenia un pla concret
per a l’administració de Sibèria: només insistia en estar al dia dels
progressos russos. No seria fins a partir de 1637 que aquest departament agafaria
una embranzida important: els oficials del Prikaz estaven al càrrec del dia a
dia de les operacions i passaven informes a la Duma. Aquests informes, a mesura
que els exploradors s’allunyaven més i més sempre cap a l’est, podien trigar
mesos a arribar, i això feia difícil qualsevol control estatal, encara que
aquest existís.
Nombrosos departaments secundaris
s’encarregaven de gestionar el servei postal, la diplomàcia, la religió i la
seva difusió, la russificació de nadius... Els exploradors no avançaven
completament desprotegits: existia aquesta logística, que els cobria les
espatlles. L’avanç cap a l’est fou tremendament ràpid i ininterromput. Cap al
1634 ja havien superat els límits de la Sibèria central i entraven a l’oriental.
El 1645 arribaven al mar d’Okhotsk. Finalment, cap al 1649 els exploradors cosacs
veien les aigües del Pacífic, a quasi 10.000 km de casa. La navegació fluvial
fou clau en la rapidesa de l’avanç: els grans rius asiàtics com el Ienissei, el
Lena, el Iana i el Kolyma flueixen de sud a nord, però la infinitat de llargs
afluents que els connecten van permetre recórrer enormes distàncies en un temps
rècord.
Aquesta velocitat en la conquesta del
territori té molt a veure amb factors que no es donaven als territoris conquerits
i colonitzats per la resta de potències europees arreu del món. Tot i cobrir
una extensió de terreny descomunal, la navegabilitat dels rius va permetre
superar la «tirania de la distància», que, en comparació, va alentir considerablement
l'avanç dels EUA cap al seu oest. L'absència de resistència local va permetre
estalviar molt de temps: els autòctons d'ètnia mongola eren un grup de tribus
seminòmades que pràcticament vivien en l'edat de pedra, i eren molt escassos en
comparació a la grandària de Sibèria (l'arqueologia calcula una població de 100.000
habitants per una extensió de 10 milions de km quadrats). L'absència de
competidors europeus també fou clau: Moscou no va haver de fer front a depredacions
ni lluites per part d'altres potències que li disputessin el control del
territori, com podia passar amb les incursions britàniques i franceses a
l'Amèrica castellana.
Els exploradors que es dirigien cap a
l’est no eren quatre gats que deixaven darrere seu una «terra de ningú»: a mesura
que avançaven tot cobrint un front d’entre 400 i 700 km, entre els marges dels
afluents deixaven darrere seu assentaments permanents en la forma de
fortificacions estratègiques, els anomenats ostrogs, els autèntics centres
del control i de la conquesta siberians. Això va fer de l’aventura colonial una
conquesta permanent. Amb la conquesta va iniciar-se l’afluència cap a l’est de
personal de diferents categories en clau migratòria, de vegades voluntària i,
d’altres, forçada. Des de caçadors i comerciants de pells, encarregats estatals,
treballadors qualificats, mercaders..., fins a presoners de guerra, dissidents
polítics i religiosos, pagesos fugitius... Posteriorment a l’arribada al
Pacífic, l’extensió de la conquesta es dirigiria cap al nord i sud del corredor
central, que ja s’havia seguit durant els anys anteriors. L’oficial de més alt
rang en els ostrogs principals era el voievoda, amb poder sobre la vida
i la mort de tots els habitants del territori que se li havia assignat. Al
voltant del voievoda s’articulava tot l’aparell administratiu, militar, policial...,
i tan sols responia davant de Moscou i el Prikaz. Els voievodes solien ser de
casa noble, però la resta de personal pertanyia als estaments militars,
paramilitars, escrivans, clergues, oficinistes, etc. L’activitat quotidana consistia en l’extensió
del cristianisme ortodox, el cobrament de tributs, la russificació i la defensa
en general, però no pas el comerç, ja que això era monopoli dels Stroganov, i dels
mercaders amb el seu permís. La conquesta era agressiva i en alguns casos sagnant:
no hi havia excuses en relació al jurament de fidelitat al tsar i el pagament
del tribut en pells. La política colonial estava enfocada a maximitzar els
ingressos amb l’explotació animal, humana i territorial. Naturalment, cap
generalització és universal: la major part d’enviats russos no eren explotadors
brutals. Sovint eren homes (exclusivament homes) que se sentien cohibits, vulnerables
i perduts en un immens territori hostil, lluny de casa. A mesura que s’anava
coneixent la regió i s’hi dedicaven estudis cartogràfics i científics en general,
més missions d’exploració i investigació es destinaven des de Moscou. En temps
d’Aleix de Rússia (regna de 1645 a 1676), successor de Miquel III, els ingressos
en pells, matèries diverses i productes de comerç des d’Orient van enriquir les
arques moscovites i van propiciar la consolidació estatal i militar, així com
la solidesa de l’imperi. En menys de 50 anys des que es reiniciés l’aparell de
conquesta, tot Sibèria estava en mans russes per iniciativa dels comerciants de
pells. El límit nord-oriental quedaria delimitat pel cosac Dezhnev, que
navegaria des de l’Àrtic fins a creuar l’estret de Bering (amb Vitus Bering,
navegant danès al servei del tsar) i dirigir-se al sud fins a la península de Kamtxatka,
colonitzada el 1679.
L’expansió continuaria en direcció
sud fins a penetrar en territori dels manxús i xinesos. D'aquesta manera, la
Rússia tsarista havia aconseguit el que les potències europees havien intentat
durant segles amb expedicions i aventures navals: va arribar a l'orient i va establir
rutes comercials, tot superant el «tap musulmà» que s’interposava en la ruta de
la seda i les espècies entre Europa i Àsia. Rússia ho havia aconseguit per
terra, tot establint una ruta directa amb la Xina. La conca del riu Amur era la
culminació de l’ambició pelletera russa, però els xinesos no estarien d’acord
amb l’establiment de fortificacions al llindar o a l’interior del seu
territori. Tot i les missions diplomàtiques que asseguraven que l’únic interès
rus a la regió eren les pells, a partir de 1683 el govern xinès va ordenar als russos
marxar de l’Amur, ordre que els russos no van complir. Expulsats per la força,
els russos insistiren en reocupar les mateixes posicions, fins que una força
encara superior els va expulsar de nou. Els russos no estaven preparats per defensar
una posició tan llunyana, no encara. El 1687 l’ambaixador enviat des de Moscou
amb plens poders per posar fi al conflicte tenia l’ordre d’accedir a qualsevol
petició xinesa. El govern de Pere I el Gran no donava prioritat al teatre d’operacions
sud-oriental, ja que les seves ambicions es centraven en els territoris fronterers
a la mar Negra, i de tota manera tampoc disposava d’efectius militars per
protegir una regió situada a un any de distància. Finalment, el 1689 es firmava
el Tractat de Nértxinsk, que acordava la retirada russa de l’Amur a canvi de
privilegis comercials amb la Xina, tot delimitant els marges del que seria el
nou territori nacional rus.
A mitjan segle XVIII, Rússia
aconseguiria una nova fita en arribar a Amèrica, des de la direcció oposada en
què havien arribat la resta d’europeus uns 400 anys abans, i de nou per terra,
salvant l'estret de Bering. La terra on van arribar (encara inexplorada per
Europa) va rebre el nom de Alyeska (actual Alaska, significa «terra més
enllà del mar»), i la tsarina Caterina I la Gran va atorgar a aquest territori
la condició de colònia, de manera que, al contrari que Sibèria, no es
consideraria territori nacional, sinó propietat particular de l'emperador. Els
exploradors russos no s'aturarien aquí: van seguir navegant cap al sud seguint
la costa fins a la Califòrnia castellana, on van topar amb funcionaris
castellans que els van exigir la retirada, ja que per butlla papal aquell
territori pertanyia a la corona espanyola. Però el russos eren ortodoxos i no
obeïen el papa de Roma, sinó el patriarca de la Tercera Roma. Allò hauria pogut
derivar en un enfrontament armat entre estats, una situació ben clàssica en els
conflictes colonials entre potències europees, però ni Espanya ni Rússia tenien
la capacitat militar per anar a la guerra entre elles (com anar de punta a
punta de Europa?) ni per enfrontar-se a les colònies, o sigui que es va
resoldre amb un pacte segons el qual els russos no navegarien més al sud de l’actual
frontera del Canadà. També es va establir un tractat comercial pel qual les
dues potències podrien fer tractes a través d’Amèrica. Així va néixer la
Companyia Russo-Americana, a imitació de les companyies de les Índies britànica
i holandesa. Finalment, el 1867 el tsar va vendre als EUA la colònia d’Alaska
per uns 7 milions de dòlars de l’època.
Rússia va fer-se un lloc en la
geopolítica europea gràcies als recursos ingents que va extreure del seu imperi,
i des de principis del segle XVIII ja no es podia ignorar la casa dels Romanov
com un actor al qual s’havia de consultar. «Aquella gent» de l’est, com se’ls
coneixia dos segles abans, considerats ni europeus ni asiàtics, sinó «una altra
cosa», havia arribat a erigir-se en imperi pels seus mitjans, gràcies a una
idea que provenia de l’antiguitat clàssica, l’allargada ombra de la Roma
imperial, la directora dels destins del món en la seva tercera generació, que
havia aconseguit el que les altres dues sempre van somiar i mai van assolir: arribar
a la «fi del món».
CARLES ROCABERT
